18 de desembre 2009

No ens prendran el somni


Diumenge gairebé dos-cents mil catalans van votar independència. A Vilafranca, malgrat la pluja i el fred, sense ajuda institucional de cap mena, sense cap mitjà públic de comunicació que no ens fes el buit informatiu, sense recursos econòmics, la Consulta sobre la Independència va recollir 7117 vots, dels quals 6720 van ser un Sí rotund. Ara ens volen fer creure que, amb tot en contra, un 23% de participació no és res. Però no ens deixarem arrossegar pels qui han maldat enèrgicament perquè aquest referèndum fracassés ni per les seves crítiques simplistes que proven d’ocultar l’èxit rotund de l’independentisme. Mai a Vilafranca ningú no ha aconseguit 6700 vots. La independència Sí. Pels qui fan veure que 7117 vots és un vot escàs, cal recordar la suma total de vots a les darreres eleccions municipals de CiU+ERC+CUP: 7263!
I tot plegat s’ha aconseguit amb el treball intens, il·lusionat i sobretot desinteressat de centenars de voluntaris, de gent senzilla i amable, de gent que estima el país i el vol lliure. De gent que ha esmerçat amb generositat el seu temps i el seu entusiasme en un projecte de país. La força indestructible que ha sorgit d’aquestes consultes és una societat civil convençuda que ha vist que finalment havia arribat l’hora de dir la seva. Per això tremolen tots els qui volen el país emmanillat, els que no gosen molestar i tots els qui no tenen el coratge suficient per desempallegar-se de la moral d’esclau. El 20% aconseguit no és el sostre de l’independentisme, és el punt de partida. Ara només podem sumar, només podem créixer, només podem ser més i més cada dia.
Ara vindran tots els qui no han cregut mai en l’èxit de les consultes i les rebregaran, les masegaran per fer-les irreconeixibles, per desil·lusionar-nos. També vindran a donar-nos lliçons tots els qui no hem vist en tots aquests dies d’intensa tasca. No caurem en el parany. No ens deixarem prendre el somni. Un somni que estem fent possible amb la humilitat de la feina abnegada i amb el convenciment que la independència és a tocar, que només depèn de la nostra determinació. Un somni que ens dibuixaven, interessadament, sempre llunyà, sempre inabastable. Els hem demostrat que els somnis no s’esperen: es prenen.
Em retraureu que ens ha durat poc l’alegria, que la unió s’esberla quan manca la humilitat. És ben cert, però probablement quan llegiu això tot s’haurà acabat i haurem entès a qui no li interessava que el 14D l’eufòria s’escampés pel país. No hi patiu. Som forts i ens hi farem més encara. Ja no ens podran aturar perquè, finalment, hem entès que som els protagonistes de la nostra història. Podem prescindir de noms perquè tenim un projecte. Amb febleses encara, si voleu, però honest i clar. Un projecte que es diu llibertat.
Ara cal seguir treballant sense defallir. No podem caure ni en la complaença ni en el descontent. Malfiem-nos de la crítica destructiva, ressentida i paralitzant. Recobrem l’alè i preparem el nou repte: que el Penedès sigui aviat un clam de llibertat.

Cap comentari: