27 de novembre 2009

Els silencis còmplices


Quan, des dels Països Catalans, ens girem i mirem el País Basc, sovint ho fem o des de la displicència de l’amic llunyà, que estimem però no acabem d’entendre, o des de l’admiració retòrica, que no va més enllà dels llocs comuns que, paradoxalment, ha instal·lat l’espanyolisme en el nostre imaginari. Estic convençut que alguna cosa important haurà de canviar en els propers temps si volem que la nostra solidaritat amb Euskal Herria vagi més enllà de les benaurances inofensives.
L’escandalosa manca de les llibertats democràtiques més elementals que es viu de fa temps a Euskal Herria ha estat rebuda a casa nostra amb tota la gamma de silencis còmplices a què ens té acostumada la nostra classe política tan propensa a l’ara no toca, ara no convé. Uns silencis  que han cercat en la immoralitat política de la llei de partits l’excusa que justifiqui una connivència fastigosa amb la repressió més burda de l’independentisme basc que hem vist en un estat que es fa dir democràtic.
No n’hi ha prou amb la solidaritat indispensable però minoritzada de col·lectius conscienciats. No n’hi ha prou amb atansar la mà, amb el cop condescendent a l’esquena. Trencar el silenci ja no és suficient. Caldrà alçar-se, revoltar-se amb vehemència.
Com a nació que vol ser lliure, que ja ha encetat el camí sense retorn de l’emancipació nacional, ens hem de negar a acceptar la victòria d’Espanya. La victòria del totalitarisme d’una Espanya que només es concep una, grande y libre a costa de la submissió dels pobles que ha esclavitzat durant segles. La victòria de la injustícia, de l’eliminació sistemàtica de l’adversari. La victòria dels qui intenten evitar, per tots els mitjans, que al País Basc hi pugui haver un diàleg polític que permeti resoldre el conflicte donant la veu al poble.
Perquè, siguem clars, Espanya, per ara, ens està guanyant. La seva és la victòria del nostre silenci, de la normalitat amb què els ciutadans hem acabat acceptant les detencions, la repressió, l’amenaça, l’extorsió política. La seva és la victòria de fer quallar la idea que l’esquerra abertzale és el problema, que amb l’independentisme compromès les lleis són relatives i la legalitat mal·leable. La seva és la victòria de la mentida institucionalitzada com a arma de deslegitimació de qualsevol moviment d’alliberament nacional.
La seva és, també, la victòria del cansament. Un cansament que ens ha fet abaixar la guàrdia, que ens ha afeblit i ha permès que s’instal·lés entre nosaltres el desànim i que aquells emotius esgarips pel tancament de l’Egunkaria s’hagin fos com un terròs de sucre.
Ens cal, doncs, reprendre el tremp. La lluita és llarga i cap derrota no és definitiva si mantenim el poble viu i bategant, alegre i combatiu que deia l’Estellés. Els Països Catalans hem d’estar a primera línia en aquesta lluita desigual perquè al País Basc hi pugui haver una sortida política. La victòria final ha de ser nostra perquè tenim la raó.
Conjurem-nos a desterrar el silenci. Que se senti, insistent, la nostra veu mentre quedi un sol patriota empresonat. 

Cap comentari: