13 de novembre 2009

De pluja fina, autoodi i nació-pizza


M’he llegit amb atenció la conferència que fa uns dies va dictar Carod-Rovira. Amb l’atenció que es mereix qui va enlairar les ànsies del país per, tot seguit, llençar-les balcó avall. Si no li tenim en compte aquesta amargor prepotent a què ens té acostumats darrerament, hem de concloure que la lliçó ens sona a massa sentida. No s’adona, en Carod, que el seu temps, o al menys el temps de la pluja fina, ja fa dies que va caducar i que faria bé de no voler donar lliçons a ningú. Segurament encara té moltes coses a dir, el vicepresident –com es cuida molt bé de recordar-nos–, però el patriotisme social ja ha estat a bastament teoritzat, precisament des de les files socialistes. El text en si decep la gran expectació, tàctica, que en van generar. Cal llegir-lo més en clau d’equilibris de poder al tripartit que no d’unes aportacions al sobiranisme teòric que ja havíem sentit.  
Hi he trobat, això sí, algunes novetats que mai no havia sentit amb tanta profusió en boca d’un teòric independentista. L’apel·lació constant al “nacionalisme essencialista” que ell usa com a arma llencívola, en oposició a la nació multi-culti, moderna i oberta, espaterrada diria jo, a qualsevol incorporació vingui d’on vingui i respecti o no la nació que l’acull. Perquè, a parer d’en Carod, la nació és una cosa que es fa i es desfà cada dia, que la fem tots plegats amb les nostres aportacions i com més diversa, transversal i vària molt millor. La nació-pizza en podríem dir. Una menja que pot arribar a ser indigesta perquè no tots els ingredients casen i menys encara si vols prescindir de la base. Carod assegura que la nació catalana s’ha de bastir sobre un projecte de futur però desempallegant-nos dels nostres fonaments nacionals: “la llosa del passat no pot ser tan gran que ens impedeixi alçar-nos i avançar” (sic). Amb adjectius com aquests o de l’estil de “romanticisme catalanesc” Carod vol reblar el clau de la desnacionalització del nostre país que tan lluny ha arribat amb aquest tripartit. Vol construir una nació espúria, alçada sobre el fangar dels interessos més immediats i repudiant unes arrels històriques, culturals i nacionals que el deuen fer sentir poc cosmopolita. I és que per remenar la cua entre l’elit cultural del socialisme català cal fer ben palesa la fe del convers. D’això sempre se n’ha dit autoodi, una patologia dels pobles sotmesos que han perdut fins i tot la dignitat de l’autoestima.
La trampa de Carod és que el seu missatge de renúncia a l’arrel nacional també es pot llegir a l’inrevés. No cal renunciar a un Estat propi per construir una nació inclusiva, transversal i solidària. No ens cal renunciar als nostres signes d’identitat nacional per fer que els nouvinguts s’hi sentin acollits. Cap nació del món, amb estat o sense, es planteja dissoldre’s per fer-se estimar. Catalunya, que ha estat sempre una terra d’acollida, no pot avergonyir-se del que és. Qui vingui, si decideix quedar-se, ho ha de fer conscient que el país és viu però mil·lenari, i estimar-se’l perquè és acollidor però també perquè té un passat de lluita incansable per la seva llibertat.

4 comentaris:

Salvador Cardús ha dit...

Un comentari excel·lent. No es pot vendre com a nou allò que està dit de fa vint-i-tants anys, o més. No es pot inventar un adversari inexistent -el nacionalisme essencialista- per justificar una deriva d'acomodació política injustificable. Hi ha maneres nacionalment decents de defensar un país obert -no espaterrat- com realment som, però no és aquesta. I no es pot voler fer passar un discurs tacticista per un d'estratègic. Ho repeteixo: és el millor comentari que s'ha fet de la conferència. I la metàfora de la nació-pizza, insuperable. Me l'apunto i la utilitzaré.

Joan Domingo ha dit...

Jaume,

impressionant l'article i molt bona la referència de la nació-pizza. A mi també m'ha agradat molt, tot i que veien el el comentari del Salvador, crec que no tinc res més a dir.

Ferran Suay ha dit...

L'adversari, potser sí que és el nacionalisme essencialita. No el català, però, sinó el castellà. Tant se val si es fa dir 'espanyolisme', 'no-nacionalisme' o 'multiculturalisme'. Al capdavall, aquests són els essencialismes que ens perjudiquesn; aquells que prejutgen com a dolent, insuficient o localista, tot allò que és català. El Sr. Carod ha perdut el nord; el nord del seu país.gs

magister ha dit...

Potser el senyor Carod creu que la seva nació és ja normal i no li cal cap mena d'exigència, però com molt bé comenta l'articulista fins i tot la nació més establerta i reconeguda té unes marques que l'identifiquen en relació al món i a les altres nacions. Hom és el que es pensa que és i allò que li reconeixen els altres. Se'm fa estrany que un home tan culte com Carod no conegui el sintagma "nacionalisme banal", de Michael Billig. Tinc la sensació que el fet de concebre's com una persona molt cultivada, fa que el senyor Carod tingui algun prejudici en relació a la pròpia consciència nacional. Dit d'una altra manera, que adopti un posa't de fer-se perdonar el fet de tenir consciència nacional catalana i voler la llibertat del seu país davant dels nacionalistes espanyol (veieu com jo no sóc nacionalista com vosaltres me'n titlleu; sóc modern, integrador, multiculti...). I l'aportació de la nació-pizza, a l'alçada del nacionalisme banal.