06 de novembre 2009

Més d'un pam de net


Els recents casos de corrupció que envolten destacats polítics i empresaris de tota mena han encès els llums d’alarma en una societat que, de fa temps, mostra evidents símptomes de distanciament amb la seva classe política i una desconfiança malaltissa amb qui gestiona la cosa pública.
Tot i no oblidar mai la presumpció d’innocència i, sobretot, les formes maldestres a què ens té acostumats el jutge Garzón, no cal estripar-nos ara les vestidures per una utilització immoral de la política que tots hem anat tolerant mentre callàvem públicament el que en privat era un clam.
Tot això és cert, però no ho és menys la impúdica exhibició que des del poder de la metròpoli n’han fet. Tots recordem encara que el jutge Garzón –que va ser al govern del PSOE– no va tenir cap prevenció ètica en empresonar centenars d’independentistes per tal que les Olimpíades barcelonines fossin en major glòria de l’espanyolisme de sempre. No fos cas que quatre catalans els ho espatllessin. Encara no fa ni un mes que detenia i escapçava de nou qualsevol intent de fer política independentista al País Basc. Vull dir que la imparcialitat d’aquesta mena de jutge encara s’ha de demostrar. És clar doncs que, més enllà de culpabilitats evidents, s’ha buscat esmicolar l’autoestima dels catalans, fer-nos creure que som incapaços de governar-nos amb eficiència. El pare-Estat ens apareix com el salvador que ens pot garantir la seguretat que tot nen petit necessita. En un moment en què el sobiranisme pren força, rosegar els fonaments de la societat catalana i adobar la desconfiança és una tàctica, segurament desesperada, per mantenir-nos sotmesos.
Perquè tot i acceptar que en el món de la política hi ha gent que s’aprofita en benefici propi dels immensos recursos que hi volten, no podem escampar obertament el dubte sobre els milers de persones que honestament gestionen els nostres cabals públics amb eficiència. La frase ja és un tòpic: la política és un mal necessari. Desmuntar el sistema, desmotivar-nos-en, no és cap solució. Necessitem la política. És més, necessitem molta més política. S’han fet moltes coses ben fetes i només ens manca l’autoestima suficient per fer definitivament les que cal fer.
Dit això, cal reconèixer les deficiències del sistema que hem heretat d’una transició mal feta. Cal reinventar unes estructures de partit que s’han fet tan grans que han acabat engolint les institucions. Cal una regeneració democràtica que enllaci amb la clara voluntat d’avançar cap a un país lliure i eficient. Ens cal una nova llei electoral que permeti retornar el control de les institucions als ciutadans. Llistes obertes, limitació de mandats, limitació de despesa electoral, transparència en els contractes públics, control independent... Cal evitar la temptació. Cal fer transparent el finançament dels partits i evitar la xarxa de clientelisme que volta el poder i cal, sobretot, assegurar el finançament adequat de les institucions. El de la Generalitat i, especialment, el dels ajuntaments.
Una constatació: sense sobirania real seguirem amb les mans lligades.

2 comentaris:

Ferran Suay ha dit...

Sí que necessitem més política. Ja va dir Fuster que tota la que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Tal com passa.

Javier ha dit...

Estic molt d'acord amb una part de l'article: envers la necessitat de més democràcia reformadora i transparent. No entenc, però, la teoria conspirativa. Sovint aquestes no porten enlloc. Però, certament, cadascú té les seves manies.