29 d’abril 2011

Geometries variables


Sempre m’ha sorprès la naturalitat que mostren les mil i una empreses demoscòpiques a l’hora de presentar-nos les enquestes electorals que, sospitosament, acaben prenent el color de qui les encarrega. I és que si és ben cert que músic pagat fa mal so, encara ho és més que qui té el cul llogat no seu quan vol. La fiabilitat real dels mostrejos d’intenció de vot ja ha estat a bastament discutida i és motiu de les més descarnades ironies en el xafardeig polític d’aquest país. Si més no perquè si una cosa té la nostra societat és aquesta exasperant previsibilitat ideològica que arrosseguem des dels anys tendres de la transició. I és que una democràcia no s’improvitza en tres dècades i menys encara quan, un cop al poder, les formacions polítiques s’han dedicat a buidar-la de contingut, a laminar-ne els mecanismes de control. S’ha donat canxa als extrems, inofensius, mentre s’engolia amb naturalitat el debat que realment podia fer canviar la societat amb fórmules de radicalitat democràtica, amb projectes de futur.
A diferència d’altres països amb democràcies de llarga tradició, assentades en el pacte mutu entre ciutadans i representants, aquí ens prenem les formacions polítiques com una opció vital. Com som del Barça, catòlics, vegetarians o defensors del programari lliure. Aquí tot és encara religiós. Blanc o negre. Exacerbat. Extrem.
Aquí no votem una opció o l’altra, aquí “som” d’uns o dels altres. I aquest “ser” implica una certa perpetuïtat i tot de valors associats a la pertinença: lleialtat, fe, gregarisme. Conceptes tots ells altament respectables si no fos que, en els afers públics, hi hauria de manar la lògica dels fets, la coherència, el projecte, la sinceritat, el retre comptes. 
Només des d’aquesta fe indestructible, d’aquest frontisme cec, es poden entendre molts dels episodis tristíssim de la política del nostre país: des de la inamovible majoria del PP al País Valencià a l’esfereïdora manca de projecte nacional dels partits hegemònics. No hi fa res: sóc i, per tant, el meu vot és inalterable.
Sota aquesta premisa és còmic veure analistes de tot pelatge pontificant trasvassos de vots entre formacions per explicar uns resultats que no els quadren. Però, ai las, els camins del votant són inexcrutables. Cert, és força probable que, parlant ara de Vilafranca, part dels vots que va perdre ERC a les passades municipals, anessin a parar a la CUP d’una banda i a CiU de l’altra. Però és pura conjuntura. La majoria de trasvassos es produeixen a compte d’un quedar-se a casa displicent o d’un “aquest cop us votarà Rita” emprenyat. 
Només així es pot entendre que després del que hem viscut en aquests quatre darrers anys, les enquestes vaticinin un empat tècnic. Ja ens està bé com ho han fet uns i altres? La moció de censura tenia sentit o no? En té encara ara? Cap altre canvi és possible?
Per reblar el clau hi ha qui declara que pensa votar una formació de la qual no en sap res. Puc entendre inclinar-se per qui, tot i no haver mostrat encara el programa, prové d’una llarga tradició municipalista amb posicions històriques clares davant els reptes de Vilafranca, però aventurar-se amb qui encara no té programa ni se sap de quin peu calça em sembla un acte de fe entendridor en aquests temps que corren, però poc útil a la causa democràtica.

Cap comentari: