Més enllà de l’èxit incontestable del procés de consultes que ara fa tot just un any i mig –i cal recordar-ho per adonar-nos de la feina feta– que s’encetava a Arenys de Munt; més enllà dels centenars de milers de catalans que han exercit el seu vot en una demostració palpable i homologable de llibertat democràtica; més enllà també dels milers i milers de voluntaris que desinteressadament han apostat per encetar el camí de la llibertat amb l’esforç personal i la generositat que tan trobem a faltar a d’altres àmbits de la política catalana. Més enllà de tot això, l’endemà d’aquest històric 10A, ens queda la feina, el compromís, i la clara voluntat de la societat catalana de seguir avançant i donar forma a aquest moviment imparable nascut espontàniament en un moment de crisi de lideratges i d’un alt grau de desencís.
Calia que Barcelona tanqués el procés i que el moviment d’emancipació nacional passés la prova amb nota a la capital del país, però ara cal cloure una experiència d’èxit rotund que començava a fer-se llarga i que corria el perill d’enquistar-se i provocar la pròpia paràlisi.
Hem de ser conscients de la feina immensa que s’ha fet, de com el país ha avançat com mai en tan poc temps i, a més, amb els partits i les institucions mirant-s’ho de reüll en alguns casos o oposant-hi directament en d’altres. Mai tants catalans havien declarat d’una manera clara la seva voluntat d’esdevenir un país independent. Mai tanta gent no veia clar que només ens queda esdevenir un estat si volem preservar la nostra història però sobretot el nostre futur col·lectiu. Ha estat increïble la capacitat d’aquest poble maltractat de tornar a sortir al carrer i refer-se de les desil·lusions i dels desenganys. L’esperit d’Arenys ha acabat triomfant àmpliament. Un Arenys, si ho recordem, pel que ningú no en donava un duro i que contra tot pronòstic va desvetllar tot una nació, massa temps adormida. Un Arenys que va comptar amb la inestimable ajuda de la Falange i, sobretot, de l’avui consellera de Justícia que hi va posar totes les pegues que va poder. Una consellera, per cert, que hauria de ser cessada d’immediat: no pel seu trist paper a Arenys, sinó per la immoralitat de defensar avui el contrari del que defensava tot just fa un any. El país necessita polítics que defensin amb passió els seus arguments, que es creguin el que diuen i el que fan. Mai no avançarem amb funcionaris grisos, mercenaris de les lleis, professionals de la cadira.
Demà comença una nova etapa, un nou repte que aquest país ha de saber entomar. Són moment difícils en què els partits i els qui ho volen ser han acabat segrestant les reivindicacions nacionals, patrimonialitzant la veu del poble. Caldrà tornar a fer de poble. Caldrà saber reconduir aquest oceà d’esperança que ha inundat el país. Caldrà, sisplau, generositat i humilitat.
El país es troba en un moment crucial en què per primera vegada des del 1714, és a punt de ser vençut definitivament, aquest cop per ofegament econòmic. No podem seguir permetent que ens robin els recursos mentre nosaltres hem de tancar plantes d’hospitals.
De la continuïtat del moviment de les consultes, de la il·lusió de tanta gent, de l’esperança de tanta altra. De la capacitat de saber donar sortida a tantes energies acumulades, a tants arguments incontestables, en dependrà el nostre futur com a nació.
Siguem tots conscients de la gravetat del moment i oblidem per un cop el tacticisme, el regat curt, la lluita fratricida. Siguem, a partir de demà, ni que sigui per una sola vegada, només catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada