01 d’abril 2011

Del retall a l'esquilada

En els darrers dies s’han produït al nostre país un parell de notícies de gran transcendència, malgrat tenir un ressò desigual a la premsa. Són novetats que ens mostren amb claredat quin és el camí que, assenyadament, hauria d’estar prenent la nostra nació, però que incomprensiblement es resisteix a acceptar. Potser és que la comoditat, la rutina, allò conegut, ens fan cada dia més porucs, però la realitat és inapel·lable i amb tossuderia s’entesta a empènyer cap a la llibertat.
D’una banda em sabut definitivament, solemnement, que el president Pujol no es fa dir independentista per prudència exagerada però que “no troba arguments per oposar-se a la independència”. Ja ens ho havia fet saber en diferents entrevistes, però finalment ha oficialitzat la bona nova. I és un pas valent, en el fons, perquè hem de ser conscients que d’alguna manera representa l’acceptació, amb tot el dolor i la cruesa personal, del fracàs absolut de trenta anys d’intents fallits d’encaixar en una Espanya que mai no ens hi ha volgut. Ningú no té més credibilitat moral que ell per certificar la mort de l’autonomisme, l’assumpció de la inutilitat de tants esforços.
A l’altra banda hem tingut una mostra de la qualitat, de la força increïble d’aquest país quan treballa amb rigor, convençut de les seves pròpies forces. L’associació Sobirania i Justícia, comandada per l’exconseller Agustí Bassols, ha donat a conèixer un magnífic treball, d’una qualitat altíssima, sota el títol de “Informe sobre la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya”. En les poc més de 40 pàgines del text, s’hi desmunten, una a una, les fal·làcies i les incerteses que en alguns encara els pot suscitar el plantejament obert i desacomplexat de la plena sobirania de la nostra nació. Una lectura inexcusable que acaba amb uns mots premonitoris. “El pitjor que ens podria passar és ser víctimes de la por, víctimes del pessimisme”.
I és que mentre es produeixen tot de situacions que en qualsevol altra circumstància no deixarien dubtes sobre la imperiosa necessitat d’esdevenir un estat sobirà, els catalans ens mostrem cada dia més submisos, més incapaços de reaccionar. És absolutament inexplicable, sota cap paràmetre, la resignació ignasiana amb què ens hem acostumat a entomar unes retallades inacceptables. El degoteig gairebé diari de renúncies a un estat del benestar que ens hem guanyat a pols, no fa sinó aprofundir la sensació d’inevitabilitat d’una situació que, no ho oblidem, és a les nostres mans de capgirar. Perquè, amics, ja és hora que ens deixem de romansos i que els nostres governants ens expliquin per quina raó acceptem tancar quiròfans, eliminar llits d’hospital, rebaixar sous, eliminar i eliminar... quan Catalunya produeix riquesa suficient per no només no haver de fer cap reajustament, sinó per encetar una etapa de benestar sense precedents. Com ens recorda Sobirania i Justícia, amb els 22.000 milions d’euros que cada any ens pren Espanya es doblaria el pressupost de la Generalitat i, per tant, no tindríem cap necessitat de retallar res.
L’esquilada és doncs monumental. Però en lloc de tancar caixa, anem a Madrid a suplicar que ens deixin endeutar més.
Voleu dir que no ha arribat l’hora de dir les coses pel seu nom?

Cap comentari: