15 d’abril 2011

És l'hora de les propostes

A poques setmanes de l’inici oficial de la campanya per a les eleccions municipals, ha arribat l’hora que els ciutadans, a la bestreta, deixem clares algunes coses als estrategs de la comunicació i, així, mirem d’evitar-nos els disgustos habituals en aquestes conteses.  Ja sabem de fa temps que l’elaboració dels programes electorals que d’aquí a poc inundaran les nostres llars, es fa més pensant en el resultat immediat, en l’efecte propagandístic, que no pas en el disseny madurat i aprofundit d’una proposta de futur. Hi ha més tàctica que estratègia. Però això no treu que hàgim d’exigir un mínim de respecte intel·lectual. Això és especialment evident en les eleccions nacionals o en les europees on als ciutadans de carrer se’ns fa difícil valorar el grau de versemblança de grans propostes que impliquen magnituds macroeconòmiques que se’ns escapen. En aquest context és fàcil fer passar bou per bèstia grossa i l’avorriment acaba per substituir el debat. 
Les municipals, però, són ben bé una altra cosa. Les propostes poden ser d’una concreció quirúrgica, els programes d’una exhaustivitat enciclopèdica. I això és així perquè tots sabem perfectament de què estem parlant i les magnituds, en aquest cas, ens són fàcilment apamables, d’una quotidianitat diàfana. Com més petit és el municipi, més domèstica ha de ser la proposta. Això no vol dir que no hi hagi qui encara cau en la temptació de vendre fum amb l’excusa de grans paraules que no comprometen a res. Són els firaires de la política, saltimbanquis en aquest crepuscle de les ideologies. 
El primer que hauríem d’exigir és projecte. La confiança es guanya amb la seriositat d’una feina constant en defensa dels teus ideals. No pot ser que tot just oberta la veda, apareguin tot de formacions que no hem vist en quatre anys i que, ara, amb quatre dies basteixen un programa electoral com aquell qui fa el TREC a l’institut. Cal valorar la coherència d’un projecte a llarg termini, cal exigir un dibuix clar de quina proposta de ciutat se’ns fa. Tampoc no em sembla el lloc, les municipals, per reivindicar parcel·les privades que haurien de ser compartides. Per molt respectables que siguin els drets dels animals, la independència de Catalunya o els problemes dels automobilistes, no poden ser l’únic argument per entrar a un ajuntament que, durant quatre anys, haurà de comandar la ciutat. 
I hauríem de reclamar, amb insistència, que els projectes fossin creïbles. Massa sovint qui veu difícil la victòria oblida amb facilitat l’exigència indispensable, la coherència mínima en allò que proposa. És molt fàcil fer propostes agosarades quan se sap que no s’hauran de dur a terme. Encara més caure en el populisme maniqueu que dóna rèdits immediats però enverinats. En aquests temps de crisi, haurem de ser encara més exigents en demanar els números clars. Necessitem projectes de ciutat engrescadors, propostes de futur il·lusionadores. Però necessitem que ens diguin, sobretot, com ho pagarem. Ja n’hi ha prou de consistoris irresponsables que deixen les arques buides i deutes per tres generacions: així tots som capaços de fer grans infraestructures; el difícil és finançar-les.
Comencem, doncs, per exigir responsabilitat i esperit constructiu. Ja seria un bon començament.