16 d’octubre 2009

La unitat


El retret que més sovint es fa, ens fem, al sobiranisme, i també per extensió al catalanisme en general, és la perpètua batussa entre tots plegats defensant petites parcel·les d’un poder aparent. Certament el caïnisme és un dels mals que ha corsecat de sempre el vigor inesgotable d’això que en diem eufemísticament la societat civil. Ens manca, sovint, sentit d’estat i en canvi anem sobrats de petulàncies mal dissimulades. En un país on el poder real és escàs, l’aparença cobra un sentit inusitat i sortir a la foto esdevé d’una importància cabdal.
D’altra banda, però, cal no sacralitzar la unitat com si fos un bé suprem intocable i indiscutible. Per aconseguir una unitat farisaica, sovint calen renúncies que invaliden els processos i que fan, de la pròpia unitat, la trampa en què ens envesquem. La discrepància és saludable si pretén avançar, si està disposada a negociar i si sap quins són els propis límits. Hi ha d’haver un camí comú, fins i tot en el desacord, que tots pretenem recórrer. I és en aquest camí, tot i semblar desunits, que el país avança amb força.
Dic tot això perquè ara sembla un desastre de dimensions bíbliques la batussa entre les Plataformes socials i Decidim!, la plataforma de càrrecs electes, per dirimir qui s’enduu la glòria d’organitzar els referèndums per la independència que es faran en aquest país els propers mesos. Ens fa més mal l’exageració que el desacord. És evident que les entitats de la societat civil no han vist amb bon ulls l’aterratge dels partits polítics en l’organització de les consultes sobiranistes. Uns partits, tot s’ha de dir, que setmanes abans de l’èxit clamorós d’Arenys de Munt, no en donaven ni un duro i que, un cop vista la dimensió que prenia la iniciativa, s’han afanyat a treure-hi el cap. Res de nou. És, també, la seva feina. S’hi juguen càrrecs i prebendes. També tractaven amb displicència Reagrupament fa dos dies i ara, que veuen l’embranzida, treuen el trabuc gros. És ben cert que poca credibilitat ens poden demanar quan ara aposten per unes consultes sobiranistes que ells mateixos ens havien negat mesos abans al rebutjar prepotentment la tramitació de la ILP per un referèndum d’autodeterminació al Parlament.
Però també és cert que si aquest país se n’ha de sortir, haurà de ser, també, amb l’ajut dels partits polítics que s’arrengleren a l’eix nacional. Probablement no serà amb l’actitud actual d’un Parlament que viu d’esquena al batec de la gent, però un cop esberlada l’esclerosi i la somnolència que ens té enfangats, s’iniciarà una nova etapa de compromís mutu on la unitat, discreta però efectiva, serà la nostra força.
Ens cal doncs refer el diàleg. El fracàs no és una opció, però tampoc no ho és l’altivesa. No ens pot donar lliçons qui sembla pretendre esmorteir el procés ni qui només el concep a la seva manera. Cal recompondre, amb urgència, la unitat d’acció si no volem sumar zero. Sense vedettes ni prejudicis, amb generositat i humilitat. Només amb la força de saber-nos companys de viatge, arribarem al destí que ja s’albira.


Cap comentari: