Tornàvem eufòrics, dissabte, d’Arenys de Munt. Exultants. Més d’un centenar de municipis ens hi aplegàrem no només per constatar la fortalesa, l’enteresa, d’un moviment ja imparable, sinó per assistir al que fou, amb tota claredat, l’acta de defunció del catalanisme de via estreta que ens ha emmanillat nacionalment durant anys. El 13 de desembre ha de ser la constatació que tenim una nació preparada per conquerir la seva llibertat i per fer-ho des del moviment civil que, de nou, ha estripat les costures d’un sistema representatiu que ha deixat de recollir els anhels dels ciutadans.
Tanmateix, la nostra força és alhora la nostra feblesa. Són tendres encara els mastegots i la fragilitat dels acords, sovint a contracor, espurnegen entre crides a la unitat del sobiranisme. Són crides llençades al vent, retòriques, que apamen la gravetat del moment però que no tenen ni el coratge ni la generositat suficient per emprendre el camí que ens dugui a un moviment ampli que aixoplugui l’independentisme de base.
És commovedora la capacitat del nostre poble per organitzar-se, una vegada i una altra, en la defensa dels seus drets nacionals. Cap nació no té la fortalesa d’un moviment ciutadà com el nostre que ja no sigui lliure. I això és perquè no n’hi ha prou amb la força indiscutible d’una societat civil musculada, amb mil i una entitats ciutadanes, amb centenars de municipis que, des del carrer, promoguin la resistència abrandada. No n’hi ha prou amb múltiples petites crides a l’acció conjunta, ens manca la unitat d’acció indispensable per tal que el projecte arribi a port.
No podem témer les renúncies personals que caldrà fer per bastir un procés realment unitari. No podem escudar-nos més en moviments amplíssims però escapçats. Ens cal un moviment nacional que aplegui totes les sensibilitats, segur. Però ens cal encara més la generositat i la confiança de tots plegats per tal que aquest moviment pugui actuar amb autoritat, sense veure’s qüestionat a cada passa. Hem de tornar a refiar-nos de la política i de la bona fe dels nostres savis. Arribarem al moment en què, un cop establerts els objectius, ens caldrà treballar disciplinadament per aconseguir-los. Sense rabejar-nos en el matís, en la discussió estèril que disgrega. Ens cal treballar plegats, però no cal que tots ho vulguem fer tot.
I no només ens cal la unitat tan cobejada. Ens cal organització, direcció i estratègia conjunta. Si tenim això, la victòria només pot ser nostra. No ens caldrà apel·lar contínuament a una unitat retòrica perquè haurem vençut la por a la diferència. La unitat, fins i tot en la discrepància, és el ciment amb què s’han bastit les grans nacions.
No sabria dir-vos, a hores d’ara, si Reagrupament serà capaç de liderar aquest procés, però el que és segur és que per primera vegada el sobiranisme té una estratègia, bastida des de la transversalitat, que planteja amb una simplicitat escruixidora el camí a la llibertat.
Ja n’hi ha prou de discutir de lideratges. Que no ens faci por la unitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada