09 d’octubre 2009

L'hora de fer el pas


Dissabte passat es constituïa Reagrupament, una formació que aposta obertament per deixar de fer veure que estem interessats en el futur nacional del nostre país, i fer entendre al poble català que cal fer el pas, decididament, cap a la constitució d’un estat independent. Els més de 1200 associats que omplíem a vessar el Palau de Congressos de Barcelona, la seva transversalitat ideològica i el seu convenciment que la independència és, finalment, a tocar, no feien sinó donar un impuls inesperat a un moviment creixent. Una marea que ha anat prenent cos per donar resposta al cansament i l’orfandat de propostes que pateix el sobiranisme, segrestat i maltractat per una ERC que ja fa temps que va perdre tota credibilitat o per unes CUP que veuen en la independència un dels seus fronts de lluita concurrents, però que no acaben de decidir mai passar a l’acció.
L’stablishment polític actual, el famós oasi català, no ha pretès mai anar més enllà de gestionar les engrunes de poder que ens reparteixen des de Madrid. Per això el missatge de regeneració democràtica de Reagrupament els fa més por que la pròpia independència. Perdre el control de la teranyina d’interessos que voregen el poder autonòmic els aterreix. D’aquí els atacs contra Carretero. D’aquí també el silenci mediàtic, directament proporcional a l’impuls que prenia la iniciativa del “metge de Puigcerdà”. Proposar que la política no sigui un medi de vida etern és una bomba de rellotgeria que tots els qui en viuen –i en viuen molt bé!– no estan disposats a deixar esclatar. La política, com a servei temporal a la societat, gairebé altruista, no pot ser només un ideal romàntic. Cal bastir els mecanismes democràtics que ens permetin el control i la independència moral dels nostres representants. I això no és impossible malgrat que, en aquest país, ho pugui semblar.
Tampoc no ho és la independència de la nostra nació. Cal recobrar-se d’aquesta por atàvica que ens tenalla, que no respon a cap argument objectiu, però que s’ha instal·lat als nostres cors després de 300 anys de derrotes. Cal reconèixer d’una vegada que l’entesa amb Espanya és impossible, sobretot perquè per entendre’s fan falta dos i Espanya no té cap intenció de deixar de ser com és. És hora, doncs, de fer el pas. Només depèn de nosaltres. Només depèn que prenguem el camí de tantes nacions que ens han precedit i decidim començar a caminar tots sols. És l’única decisió que és exclusivament a les nostres mans. Fa gràcia sentir com ara Artur Mas té l’ocurrència de dir que un dia o altre haurem de reclamar el concert econòmic. Si noi, si hem estat incapaços de negociar un trist finançament de comunitat autònoma, ara serem capaços de negociar el concert! Que no pretenguin enredar-nos més. No hi ha res a negociar amb qui no està disposat a fer-ho. Comencem a creure en el propi país i assumim que si volem, podem. És l’hora de fer el pas, de posar el patriotisme per davant dels propis interessos. Hi haurem de ser tots, però no podem esperar ningú. Dissabte aquest país va començar a caminar. Qui vulgui, que s’hi afegeixi.

1 comentari:

Tolo ha dit...

Gràcies per aquest article!!
Confesso que no me n’havia assabentat que dissabte passat (el 10/10?) hagués tingut lloc l’acte de constitució de Reagrupament. Me n’avergonyeixo, però he de dir que cada dia procuro llegir-me de cap a peus l’Avui, com a mínim. Realment s’hi ha donat la publicitat que mereix? Sóc jo qui viu a la lluna de València? Totes dues coses em preocupen!