Sortir de la ratera

Ha aixecat més polseguera de l’esperada el gest d’en Joan Carretero. Segurament, tal i com ja apuntava en unes Molles anteriors, ha sabut llegir el moment històric i ha esdevingut la vàlvula per canalitzar tanta energia a punt d’esclatar com hi ha a la societat civil, però també dins els partits polítics que es veuen desbordats en els seus plantejaments escarransits per unes bases que ja no accepten més tebior.
Al meu entendre hi ha dos elements que fan de l’aposta de RCat una proposta diferent. I aquests elements són els puntals de la queixa de la societat civil en els darrers anys: dignitat i honestedat. Plany que ha dut al desencís i a un grau d’abstenció difícilment quantificable però evident.
L’honestedat, que es reflecteix en una concepció de l’activitat política com a servei ciutadà i no com a un fi en sí mateix. En Carretero no es defineix com a polític, sinó com un “metge de Puigcerdà” que fa política. Més enllà de l’anècdota, el gest posa en evidència massa corporativisme, massa clientelisme, massa rerebotiga en els partits. Una actuació que s’ha visualitzat com un fre a les polítiques agosarades que els ciutadans reclamàvem i com un mur d’interessos que separava la “classe política” i els ciutadans. L’actuació del sobiranisme oficial al tripartit, més pendent de càrrecs i prebendes que d’avançar en l’alliberament nacional, ha estat sense cap dubte una de les grans decepcions d’una ERC que es presentava amb les “mans netes” però que s’hi ha enganxat els dits. El que primer podia semblar un error d’estratègia, ara s’evidencia com una tàctica planificada d’accés al poder malgrat que el preu sigui la submissió nacional. No cal fer la llista de renúncies.
L’altre factor és la dignitat. Concepte eteri però entès com la capacitat de no renunciar a allò que és el motor del sobiranisme: la independència. Carretero fa un pas endavant difícilment qüestionable: cal una candidatura, unitària i transversal, que tingui com a únic projecte la proclamació de la independència de Catalunya. L’endemà es dissoldrà i, ja un país normal, podrem començar a discutir-nos entre esquerres i dretes. Hi ho podrem fer perquè tindrem les eines per poder-ne fer de polítiques, de dretes o d’esquerres.
Tancats dins la ratera, en paraules de Salvador Cardús, “el més grotesc és que a vegades sembla que els nostres dirigents no s'han adonat que ni uns ni altres no estan en condicions de sortir-ne, i que el seu combat per veure qui governa dins la ratera és més aviat ridícul. L'obsessió partidista, sovint els porta a discutir per repartir-se l'esquer.”

Agraïm que, finalment, ens proposin sortir de la ratera.