D’ençà de la “victòria” d’ERC el 2003 que el sobiranisme oficial viu en una mena d’il·lusió autocomplaent que el fa creure que la representació política aconseguida li pertany en exclusiva. Tampoc el sobiranisme oficiós sembla haver entès que més enllà de les paraules hi ha tot un poble a l’espera. Acostumats a la virtualitat de programes i promeses, els “nostres” partits han anat estirant fins al límit la giragonsa dialèctica i han acabat malbaratant anys de treball i, sobretot, d’esperances sinceres.
L’oxímoron d’una esquerra aburgesada que s’autoexplica en ella mateixa ha fet fortuna entre una societat cansada de tanta dreta però alhora escassament crítica.
Avui, tot l’espectre ideològic que va del catalanisme a l’independentisme aprofita la mateixa fórmula d’èxit i defineix el sobiranisme, l’independentisme o el catalanisme, segons el cas, en funció de la seva acció política i, el que és més greu, a remolc de les seves estratègies electorals a curt termini. Ningú ja no confia que la “casa gran” convergent vagi més enllà d’aconseguir que el tercer tripartit no sumi, objectiu probablement lloable però insuficient per la supervivència nacional. D’Esquerra no cal ni parlar-ne: només cal veure el darrer ridícul nacional de reclamar una “xapa” autonòmica que -potser ho esperen- ens faci entendre les bondats de l’Espanya plural. Saben perfectament que no és per això pel que gaudeixen d’una representació que no respecten.
La base de la representació política rau en el fet inqüestionable que una formació política ha de defensar allò que el seus representats li reclamen. Avui, però, ens trobem amb la paradoxa que, girats d’esquena al clamor popular, els partits que diuen defensar els interessos de la nació catalana han renunciat a avançar per aconseguir la llibertat nacional. Els ciutadans –els independentistes, vull dir– ens hem trobat de sobte orfes de representació i, sobretot, convençuts que les actuals direccions tant d’ERC com de CDC no aniran més enllà d’on han arribat. Potser sí que s’han adonat que cal dir prou a gestionar la misèria d’unes engrunes de poder, però deuen confiar encara en la seva capacitat malabar per seguir l’obscena farsa de la submissió i la renúncia.
Ens cal, definitivament, un canvi de model. No podem seguir gesticulant com si fóssim un país normal mentre ens laminen les competències i, sobretot, els recursos des de la metròpoli.Fins a ser un país lliure, la nostra política ha de ser de resistència, de no col·laboració, de construcció incansable dels fonaments del nostre estat. Les nostres formacions polítiques fan veure que no s’han adonat que ja no ens alimenten molles, que ja no acceptarem polítiques de vol gallinaci que només cerquin la gestió d’un dia a dia devaluat, mancat de poder i sense les eines mínimes que, com a societat, necessitem per reeixir. No hi ha temps a perdre. El país se’ns esmuny entre els dits, espoliat econòmicament, colonitzat culturalment i maltractat socialment. Ja no ens val la retòrica. És l’hora de l’èpica: o independència o submissió. És l’hora de fer-nos grans, d’abandonar el recer que ens escanya. I és hora, finalment, que cada partit proclami quin futur vol començar a construir per al nostre poble. I via fora!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada