La setmana passada, el butlletí extraoficial del PSC vilatà disfressat de publicació informativa, encapçalava la seva edició amb dues foto-denúncia sota el títol de “Dues maneres de fer política”. En una s’hi veia el destituït –jo també sé fer periodisme de qualitat– exalcalde de la Vila, Francisco Romero, amb la consellera Marina Geli; a l’altra hi apareixia l’actual alcalde en una roda de premsa denunciant el silenci d’Adif. Diuen que els nous governs han de tenir 100 dies de treva, si més no era el que exigien amargament els socialistes vilafranquins pel Romero, com si el seu govern fos nou. Ara, es veu que quan ets a l’oposició això ja no compta i pots començar a disparar a discreció sense manies els 7 dies –més periodisme d’alçada– de la setmana.
Que el PSC local tingui els sants pebrots de gosar alçar la veu amb el tema de l’AVE és una demostració palpable que la política ha arribat a un grau de cinisme i de covardia difícilment igualable. Jo no sé si cal tallar les vies per fer-nos escoltar, però el que és clar és que la inacció, si no la desídia, amb què el PSC sortint ha dut les negociacions és d’una envergadura proporcional al desastre de l’obra. Uns errors que pagarem econòmicament durant molts anys i urbanísticament encara molts més. Com gosen piular, doncs?
L’altra fotografia mostrava la bona manera de fer política, segons el PSC. Es veu que fer aparèixer, ara, conselleres, delegats i tutti quanti, per anunciar les meravelles que ens durà properament la Generalitat –ei, socialista– és com s’ha de fer la política. Llàstima –és que sempre hi hem de buscar pegues...– que tots aquests anuncis es facin d’esquena a la institució que representa els vilafranquins, l’Ajuntament.
Ja avisaven que la venjança seria terrible i que la campanya per recuperar el poder “robat” començaria l’endemà mateix de la moció de censura. Per això la premsa amiga només treu fotografies d’en Romero, com si encara fos al govern.
Tot plegat ens hauria de fer reflexionar al voltant dels límits de la informació, de la facilitat amb què la manipulació s’estén entre una mena de premsa, subvencionada més o menys descaradament, que arrecerada rere el parapet de la gratuïtat sembla quedar al marge de les normes deontològiques. I no és només la premsa gratuïta. No estic parlant d’evidenciar una línia editorial definida, cosa absolutament necessària i saludable, sinó de la tergiversació de la informació en benefici d’uns interessos polítics o econòmics. L’orientació ideològica d’una publicació s’ha de reflectir, de forma clara, en el seu editorial, en l’opinió, en la tria del titular i, si m’apureu, en el matís. Mai no hauria, però, de refer la notícia per fer-li dir el que voldríem que hagués dit. O fer-la callar, evitant de publicar-la si no em beneficia.
En una societat que volem participativa, ens cal disposar de la informació d’una manera transparent i fiable. Després opinem-ne tant com vulguem. No podem bastir una democràcia de qualitat si ens falla un dels pilars sobre el qual construir. No podem restar indiferents. No podem permetre que l’ànsia de poder ho justifiqui tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada