29 de maig 2009

La dona del Cèsar

Deia la dita que no n’hi ha prou que la dona del Cèsar sigui honesta, sinó que també ho ha de semblar. Avui en dia, però, en ple relaxament moral, en tenim prou que ho sembli, perquè les aparences són l’important.

Una activitat on les aparences de moralitat i honestedat són moneda de canvi és la gestió dels afers públics, la política. En un moment de la història en què l’activitat política està més desprestigiada que mai, les conductes exemplificants per part dels nostres representants públics són més necessàries que mai si no volem aprofundir encara més en el descrèdit de tota la classe política. Hi ha el convenciment generalitzat que la dedicació als afers públics fa anys que ha deixat de ser una activitat d’alt valor moral i que, de fa temps, és governada per les intencions més baixes, el clientelisme i la immoralitat de qui menja tantes cireres com les que remena.

Els partits polítics han esdevingut una gran maquinària alimentada per l’amiguisme on la manca de democràcia interna i de control per part dels ciutadans els ha convertit en una immensa agència de col·locació on milers de personatges, que a l’empresa privada tindrien serioses dificultats, van repartint-se càrrecs i prebendes. És una manera eficaç de control del poder i d’ocupació de les institucions alhora que un mètode infal·lible de tenir un exèrcit obedient que evita la dissidència i la crítica. És el sistema −i ja em perdonareu−, que de sempre han emprat les organitzacions mafioses. I cal reconèixer que els ha funcionat sense fissures. Als uns i als altres.

El problema de tot plegat és que aquesta manera d’actuar hauria de ser incompatible amb la temptació –tan estesa en algunes formacions ungides de la veritat− de donar lliçons de democràcia, de regeneració moral o de gestió transparent, popular, sostenible i tota la jaculatòria d’adjectius habituals en la retòrica dels qui viuen d’omplir-se la boca d’una esquerra que han buidat de contingut real.

Tot això ve a tomb perquè en pocs dies s’han produït dues notícies que en el context de crisi i atur generalitzat en què ens trobem són prou escandaloses. Jo no dubto pas, Déu me’n guard, que tant el Bernat Villaroya com el Francisco Romero són uns excel·lents professionals en la seva feina i que es mereixen els reconeixements més alts, però no em negareu que fa un cert tuf que precisament ara que han estat desallotjats del poder, els respectius partits els donin feina. Segurament dec ser un mal pensat, però que just quan s’esfuma qualsevol possibilitat d’acabar amb alguna regidoria, en Bernat se’n vagi a assessorar en Saura, no és massa edificant.

Del PSC ja no ens estranya. És el mètode habitual. Però no deixa d’encendre’t veure com se’n foten del ciutadà i com dilapiden els recursos. Perquè a mi no em faran creure que ara, precisament ara, la Diputació necessita un assessor de les característiques del sacrificat Romero. Au vinga! Ja ni proven de dissimular.

Cal agrair-los, tanmateix, que la immoralitat no sigui completa: han tingut la delicadesa de no dir-nos els sous.

1 comentari:

jordi guilera ha dit...

No m'acaba de quedar clar d'on han desallotjat en Villarroya. Diria que estàs una mica desenfocat. Que jo sàpiga, estava i continua estant a l'oposició.

Salut,
J