Carretero

Es veia a venir. Després de publicar un article amb un títol tan colpidor com “Patriotisme i dignitat”, el doctor Carretero –com a ell li agrada recordar– no es podia esperar altra resposta de l’estat major d’ERC. L’article, impecable, acaba amb la proposta de la formació d’una candidatura transversal per a les properes eleccions que tingui com a únic propòsit la proclamació unilateral de la independència de Catalunya. Que la direcció d’Esquerra s’hagi sentit deslegitimada per una proposta que, en bona lògica, hauria de liderar, no fa sinó donar la raó a les argumentacions de Carretero en el sentit que ERC ha perdut el nord i tot el cabal polític que havia anat acumulant.
Sempre he estat del parer que l’atomització del vot sobiranista és una de les causes que la seva representació no s’adigui a la majoria social que hi dóna suport. Un nou partit no hauria de ser mai una proposta per al creixement electoral de l’independentisme, però ¿què pots fer quan el sobiranisme ha estat segrestat per una formació que l’ha usat per arrepetellar-se al poder tot apuntalant l’espanyolisme autòcton? Què pots fer quan veus l’objectiu allunyar-se empès pels teus propis col•legues?
I ja és ben trist. Per ERC i pel munt de patriotes de pedra picada que van fer pinya al voltant del partit de Macià i Companys amb la traïda esperança d’avançar inequívocament cap a la independència del país. Hi ha molta gent a Esquerra que no es mereix l’esvoranc que l’actual direcció ha acabat provocant. És cert que, finalment, en són responsables al triar-los per dirigir el partit, però estic convençut que ningú no se n’esperava la deriva botiflera actual. L’originalitat d’un partit amb dos sectors oficialistes ha esdevingut alarma quan la maniobra no només ha servit per esborrar la dissidència, sinó per dissoldre el sobiranisme enmig d’una espessa boira de mots i manca d’acció.
Carod i Puigcercós segurament no s’esperaven que el convenciment social que la independència és l’únic camí que té aquest poble per sortir-se’n, creixés tan ràpidament. Probablement maquinaven viure de la utopia, còmodament apoltronats entre amics i saludats, fent la gara-gara a l’unionisme local, tan melós i dissimulat. S’han trobat, en canvi, un país que reclama decisions i, sobretot, dignitat, honestedat, ètica i, deixeu-m’ho dir, un pèl d’èpica.
Té raó Carretero quan denuncia que l’independentisme no pot participar a cap govern que no representi un avenç nacional notable. Té tota la raó, però no hem perdut del tot els sis anys. El camí endegat ja no té marxa enrere. Ningú no és imprescindible quan és la nació qui enarbora l’estelada.