És la maquinària, estúpids!

A la campanya que Bill Clinton va guanyar-li al George Bush es va popularitzar l’estirabot “És l’economia, estúpid!”. Pretenia mostrar que, mentre els republicans provaven de centrar el debat en els seus “èxits” de política exterior, la clau del benestar, segons Clinton, l’havien de cercar a millorar l’economia.
A Vilafranca, les darreres setmanes, s’han disparat tota mena de rumors que apunten d’una manera clara cap a la Casa Gran. Sembla que en Marcel té els dies comptats i que dins el PSC local ni el més optimista no gosa apostar per l’actual alcalde. De motius, pel desencant, no ens en manquen, certament. Sembla, doncs, que finalment fins i tot el PSC ha hagut d’acceptar la paràlisi i la nul·la capacitat d’engrescar amb l’enèsima repetició del seu projecte de sempre.
Una altra vella dita conta que un director de campanya socialista assegurava que el PSC podria presentar un sofà i guanyaria igualment les eleccions. No us sabria dir si en Marcel fa cara de sofà, però els recanvis d’urgència que sonen val més que ens agafin amb alguna cosa per seure a prop. És el problema d’un partit que ha primat formar funcionaris, crear peons disciplinats per poder-los anar col·locant a les diferents instàncies del poder. Una estructura reclosa en ella mateixa i que només té sentit en el manteniment organitzat d’aquest poder. Es busquen càrrecs i, sisplau, no cal que tinguin idees pròpies. Prohibits a pensadors i a polítics amb criteri. Recordo haver-ho comentat amb els amics de la CUP quan, innocents, creien que els resultats electorals els permetrien controlar el PSC: “és la maquinària, estúpids!”. Una maquinària immune a les decisions del Ple, farcida de gent formada sota directrius polítiques i que són els qui, en el fons, les executen obedientment: els hi va la menjadora!
Malament s’ho deuen veure a cal PSC quan fins i tot el Fonxo, guia espiritual del socialisme nostrat, apostava no fa gaire, públicament, per una sociovergència ad-hoc. Maniobra desesperada que prova de salvar, precisament, la immensa maquinària. El problema, al cap d’un any de les eleccions, no és el Marcel -si de cas ja ho era abans-i un recanvi a corre-cuita no resoldrà res. El problema és un projecte esgotat i la ceguesa dels qui podent-ho canviar s’ho miren displicents, com si hi estiguessin de pas, com si no en fossin també responsables.