02 de maig 2008

El paradigma de l'aigua

L’episodi que aquesta setmana han protagonitzat els partits catalans arran de l’aprovació del transvasament d’aigua de l’Ebre a Barcelona és perfecte per exemplificar els mals que pateix la nostra classe política i, de retruc, la sordidesa a què han abocat el debat polític.
Sovint es queixen, els polítics, d’una immerescuda, diuen, desafecció de la ciutadania envers els afers públics; es planyen d’un creixent desinterès per la cultura política i que els ciutadans som cada vegada més individualistes i menys solidaris: que tenim menys esperit de comunitat i que això és un campi qui pugui.
Probablement tenen part de raó. No es pot culpabilitzar exclusivament la classe política dels desgavell ideològic d’aquest inici de segle i menys, al meu entendre, abominar del joc polític com a model de construcció social i nacional. Sobretot sense tenir una alternativa clara i funcional que no es basi en la bondat angelical de l’ésser humà. Ja fa massa anys de Rousseau.
Un cop dit això, tanmateix, no podem oblidar que els sistemes representatius es basen en el principi de confiança, en la certesa que l’esquelet ideològic que sustenta un partit polític ens en farà preveure uns posicionaments clars que si són bons avui també ho haurien de ser demà. La coherència política hauria de ser l’ADN de qualsevol formació que aspiri a ser creïble. No pot ser que un partit juri i perjuri en campanya electoral que de l’aigua de l’Ebre “ni una gota” i que un mes després, un cop guanyades les eleccions, defensi abrandadament un transvasament embolcallat d’eufemismes fariseus. Tampoc no pot ser que els ciutadans tinguem la sensació que per tal de mantenir el poder tot s’hi val. Si agafar més aigua de l’Ebre no és la solució i obre la porta a mals majors, ho és tant al Congrés espanyol com al Govern català. La cara de perplexitat, no ja dels ciutadans, sinó dels propis militants d’ERC, en veure com s’argumentava en contra de la interconnexió de conques al parlament espanyol mentre es defensava des del Govern, i vés a saber què des del partit, no fa sinó augmentar el convenciment que calen canvis profunds.
No ens ha d’estranyar doncs el desinterès creixent de molts ciutadans, ni el descrèdit de la política com a forma enraonada de gestionar una societat moderna. Un cop desacreditats els intel·lectuals, l’estratègia política ha quedat en mans de simples trilers, prestigitadors de les idees. Sense una regeneració política que es basi en la honestedat, el compromís, la dignitat i la coherència, tenim la batalla perduda. I amb ella, hi perdrem la nació.

Cap comentari: