09 de maig 2008

La fi de la innocència

Del Maig del 68, del que enguany se’n commemora el 40è aniversari, se’n destaca, sovint, el trencament amb un “ancient régime” que havia encotillat la societat de tal manera que la impedia respirar. Fou un moviment, un esclat, que es visualitzà al Paris benestant i bohemi però que tenia presències paral·leles arreu del món civilitzat d’aquell final dels seixanta de bonança econòmica. La irrupció desvergonyida del rock a Anglaterra, amb tota la càrrega simbòlica i d’actitud, o la més compromesa lluita dels joves nordamericans en contra de la guerra del Vietnam, n’eren dos dels motors massa sovint menystinguts.
El canvi social inqüestionable que representà la insubmissió definitiva d’aquells joves no hauria d’amagar altres elements cabdals per entendre el present d’aquell Maig i, sobretot, el que se n’ha derivat.
D’una banda no hauríem d’oblidar que l’esclat social i ideològic es produí en el cor d’una nova classe social apareguda com a conseqüència de l’espectacular boom econòmic que Occident visqué a partir dels 50. Una “classe mitja” que omplí l’enorme distància entre la burgesia immobilista i el proletariat més precari. Una classe que heretava la mentalitat obrera però amb actituds sovint burgeses i que, per primera vegada podia donar als seus fills educació i benestar. Aquests fills, intel·lectualment preparats, havien de rebentar les costures d’una societat que no els acceptava, a causa del seu origen, però que els en marcava les pautes socials. Avorrits, sense patiments, van poder imaginar que un altre món era possible.
“La imaginació al poder”, proclamaren durant uns dies. Fins que es van adonar que el poder de veritat és poc imaginatiu. Prefereix el control, fins i tot d’allò que sembla revolucionari. Així, tota aquella explosió social, tota aquella radicalitat que ho havia de canviar tot, ha esdevingut amb els anys una nova doctrina social, un nou pensament únic. Carregat d’eslògans i de noves paraules, però sota el mateix control. O t’hi adaptes o et quedes fora. El 68 fou, potser, el darrer intent de revolució real, infantil i benpensant. La fi de la innocència de pensar que el món pot canviar de cop. Ho vàrem entendre: ningú no ho ha tornat a provar.Ens hauria de fer reflexionar constatar què se n’ha fet d’aquella joventut que rebentava els carrers de París sota eslògans d’una gosadia il·limitada. Hauríem de preguntar-nos com uns intel·lectuals incipients que veneraven Sartre i Marcuse, avui dirigeixen multinacionals o viuen còmodament aposentats a les entranyes d’un sistema del qual abominaven. Potser, aleshores, entendrem que les revolucions de veritat es fan des de la constància agosarada d’un pragmatisme que no renuncia a apamar el futur. Els eslògans, ara ho sabem, són per la publicitat.

Cap comentari: