La mania del consens

Una més de les conseqüències d’una transició feta sota la por i l’engany, ha estat la veneració malaltissa de tot allò que simula evitar la confrontació. Venent-nos el nou règim com el bàlsam que endolciria vells enfrontaments, es van introduir termes com “unitari” i “consens” com a valors positius indiscutibles. Calia cercar el consens tothora, ens deien. Hi ho defensaven, sobretot, els qui tenien la capacitat d’amenaçar amb antigues pors. D’aquesta manera, aconseguiren que la transició fos realment un transigir, un oblidar.
Sense menystenir el valor de l’acord, que cal cercar dins d’allò raonable, no hauríem d’oblidar que la dialèctica social –i especialment la política– funcionen quan hi ha realment confrontació de models, d’idees. Només pot témer la discussió qui no té prou arguments per defensar el seu posicionament amb fermesa i entusiasme.
Dic això arran del recent “acord històric” –així ho titulava aquest setmanari– al Consell Comarcal de l’Alt Penedès. L’acord en qüestió no és altre que la constitució d’un govern d’unitat amb la participació de totes les forces polítiques presents al Consell.
A molts ja se’ns va fer difícil d’entendre l’acord de govern inicial entre CiU i el PSC amb ERC d’espelma. Acord absolutament innecessari i que dinamitava la sana confrontació de models de comarca que durant la campanya havien mostrat les dues forces majoritàries. Segurament és la constatació de la nul·la capacitat administrativa dels propis Consells i l’acceptació, capcots, que la màxima utilitat que li han trobat ha estat fer d’eina de desgast polític, conscients que mentre la Diputació senyoregi el territori poca cosa hi ha a fer. Tot i això, no deixa de sobtar la facilitat amb què en Joan Raventós, que se’ns presenta constantment com el Robin Hood de la Vegueria, va arribar a pactar un govern que havia d’impulsar un Pla Director ambiciós precisament amb la força que repetidament s’ha mostrat contrària a la Vegueria i a un futur no metropolità per a la nostra comarca.
Ara, per reblar-ho, resulta que és una “lliçó de democràcia” haver d’acordar l’acció de govern amb el PP. No se m’acut el perquè de tanta por a governar. No entenc que, tenint majoria i projecte, es renunciï a dur-lo a la pràctica i a demostrar al ciutadà que tantes promeses, tants programes electorals, no són només una excusa per seguir remenant les cireres. Siguem conscients que la unitat entre forces tan dispars, paralitza qualsevol posicionament valent. Ens haurem de preguntar a qui beneficia un Consell Comarcal emmanillat.