25 d’abril 2008

Participació

Vivim de nou una època de pensament únic. Avui, la nova religió inqüestionable es fonamenta en conceptes carregats de bones intencions fruit, sovint, del poc esperit crític i d’aquesta mena de gregarisme que agombola majories sota conceptes tan lloables com abstractes. L’esquerra marca la pauta d’aquest allargassat fi de segle on les ideologies s’han vist substituïdes per la propaganda. Hi ha un seguit de conceptes que són bons per natura, gairebé per infusió divina, perquè són d’esquerres, progressistes. I només són d’esquerres perquè els proposen els qui s’anomenen esquerres. Un cercle d’autodefinició que amaga l’ànsia de poder aprofitant-se dels prejudicis i la simplificació.
D’aquesta manera, conceptes com sostenible, participació, i un llarg etcètera que tots recitaríem, han vingut a substituir escapularis i novenes. Per ser bo, progressista i d’esquerres, tot ha de ser participatiu. Així, si tenim uns pressupostos participatius, una festa major participativa o una cultura participativa, voldrà dir que segur que van en la bona direcció.
És evident que la implicació de la societat civil ajuda a perfilar qualsevol projecte, però potser que comencem a qüestionar la participació –i d’altres conceptes sagrats– com a font única de legitimitat democràtica.
Aquesta setmana l’ajuntament ha aprovat a mitges una proposta de la CUP per a crear un Patronat de Cultura. Participatiu, és clar. Assegura la CUP, que sovint abusa del manual de l’esquerra alternativa –una altra paraula-tòtem–, que la cultura ha de ser participativa, que tothom hi ha de dir la seva i que no pot ser que cada legislatura en canviï l’orientació. Sense renunciar a fomentar la participació, no em sembla que crear un nou organisme on s’embastin les línies estratègiques de la política cultural vilafranquina per part d’una elit que no se sap ben bé qui representa, tingui més legitimitat democràtica que deixar que l’ajuntament marqui les directrius d’acord al seu programa de govern. Perquè no estem parlant de la gestió dels recursos culturals, estem parlant de projecte polític. Que a Vilafranca hàgim patit una manca gairebé total d’estratègia cultural, és un problema que no resoldrem obviant la regidoria sinó exigint planificació i objectius. La legitimitat democràtica la donen, sobretot, les urnes. Qui guanya unes eleccions ha de poder desplegar les seves propostes culturals, si en té realment. Jo no he renunciat a veure guanyar formacions amb un projecte cultural compromès nacionalment. Quan això passi, la cultura a Vilafranca tindrà uns altres objectius, un altre marc nacional, uns altres referents. Això potser no és políticament correcte, però és, també, radicalitat democràtica.

Cap comentari: