Que no plogui

L’espectacle que, la societat en general i el món polític en particular, estem donant al voltant de l’escassetat d’aigua, de les possibles causes i de les misterioses solucions, és francament surrealista i faria enrogir qualsevol ciutadà amb un mínim de vergonya aliena si no fos que ja ens hem acostumat a aquesta mena de deriva en la nostra societat.
És patètic constatar com la política basada en l’eslògan que tantes vegades he denunciat, es desfà com un terròs de sucre quan l’atzar els dóna l’impensat: arribar al poder. Un tipus de política basada en una ideologia tronada que es rabeja en mantenir-se a l’oposició malgrat estar al poder, perquè no sap construir més enllà de futurs idíl·lics inabastables. Una mena de política que, entrampada en les seves pròpies contradiccions, ens regala amb episodis d’una indignitat política que en qualsevol país normal provocaria una llau de dimissions i que aquí no va més enllà de propiciar la broma fàcil. Perquè no em negareu que en Mr. Bean no en faria un episodi espaterrant amb la misteriosa història de les estaques fantasma, de la “captació puntual” que no és transvasament perquè la paraula és pecat dels grossos, de la “nova cultura de l’aigua” que es veu que va de rentar-se la cara amb una punta de tovallola humitejada mentre llencem milers de metres cúbics d’aigua en innombrables fuites.
Tot plegat faria riure si no fos que, per variar, es veu que “les esquerres” al poder es destaquen per multar-ho tot, per prohibir-ho tot. Deixa anar si les mesures són proporcionades, si són coherents. Del que es tracta és de fer veure que es fa alguna cosa “progressista”, i és veu que això de les sancions ho és molt. No cal cercar solucions, apel·lem a la consciència del ciutadà que és sempre el culpable de tot i qui dies passa anys empeny. Perquè no em direu que no és més lògic posar topalls a l’ús de l’aigua i que el ciutadà en faci l’ús que vulgui. Potser jo preferiré dutxar-me menys i regar el jardí. Deu ser que els jardins no són prou sostenibles, tampoc.És evident que hi ha sequera, però també que vivim en una zona amb aigua limitada i que un creixement descontrolat de població com el que hem tingut no es pot sostenir amb els recursos actuals. No n’hi ha prou amb estalviar, reciclar i encara menys amb filosofar. Calen solucions estructurals a llarg termini que tinguin en compte la realitat: som molts i gastem aigua. Jo no sé si la solució és l’aigua del Roine o més dessaladores, però tancar l’aixeta mentre ens rentem les dents segur que no ho és.