11 d’abril 2008

Enyorat Estellés!

Fa un parell de setmanes es complia el 15è aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés. El qui fou, per a molts, el millor poeta en llengua catalana des d’Ausiàs Marc, veu passar els aniversaris en petits breus al diari. Només l’AVUI i l’amic Llavina en aquestes mateixes pàgines, se n’han fet un ressò just, i encara poc proporcionat. Som un país desagraït amb els seus referents, un país adolescent que galleja modernitat mentre oblida amb extrema facilitat tots els qui, feixugament, “van viure per salvar-nos els mots”. Malament del país que renega dels orígens, del país que no homenatja el seus herois.
L’Estellés representa la culminació d’una manera d’entendre la poesia, intensíssima, com els seus superlatius. Fruit d’una època en què tot estava de nou per fer, l’Estellés potser més que ningú, personifica el compromís insubornable, vital, amb un país que es llevava esmicolat i on el desànim hagués estat fatal si no arriba a ser per tants patriotes esforçats que no van defallir en la lluita i en el convenciment que l’esforç i el compromís ens durien a recuperar les nostres llibertats. Ell, a més, ho feia, com cantà un altre dels referents desapareguts “ a la manera de València”. I a la València dels 70, en plena efervescència blavera, us asseguro que no era fàcil defensar la catalanitat del país. Però l’Estellés, com en Fuster i tants d’altres, mai no renuncià al convenciment que la victòria era propera, que els Països Catalans recobrarien la unitat i amb ella l’esplendor i l’exuberància que ell amollava en cada vers.
Es recorda l’Estellés com el gran poeta que fou. Se’n destaca la intensitat, la força literària. I, en canvi, l’Estellés no va ser només un poeta. Fou, potser, un dels darrers a entendre l’art com una forma de vida, indestriable. Una necessitat tan íntimament lligada al propi ser com l’alenada o el bleix. El Vicent no feia poesies: vivia en cada vers. Per això espremia cada mot fins el límit, en podia sentir l’olor, la textura. I el vers se li arrapava com un mal dolent, apegalós que n’hagués dit ell, i creixia, ferotge, fins a esberlar-se amb tota la cruesa, amb tota la bellesa.
Amb l’Estellés s’acaba una manera d’entendre la cultura, però també la política, com un deure de servei al país, perquè “allò que val, és la consciència de saber-se poble”.
Ara ens perden els mots legions de funcionaris, polítics de carrera, poetes de vuit a tres. Enyorat Estellés, planyem el país, que els seus fills han oblidat el coratge.

Cap comentari: