07 de març 2008

La sínia

En qualsevol país normal, unes eleccions comporten un acte de catarsi col·lectiva. Són moments on se sospesen projectes de país, expectatives de futur, il·lusions. L’endemà, amb renovada força, s’enceta un nou camí, amb nous reptes. Tot el procés esdevé una teràpia col·lectiva que referma la pertinença a un projecte comú, una dosi de vitamina nacional. Això, si s’és un país normal.
Les colònies, en canvi, viuen tot el procés des de la distància. Veuen amb resignació, de vegades fins i tot amb un cert entusiasme, la indiferència amb què la metròpoli acostuma a tractar-les, conscients que avui toca parlar de la Nació que sí que compta. D’aquesta manera, malgrat estar col·laborant amb qui les manté esclaves, es mostren submises i fins i tot acaben creient-se la gran farsa que les manté lligades.
Els catalans, com a colònia obedient que som, acabem sempre col·laborant en les eleccions espanyoles com si ens hi anés alguna cosa més que no sigui la llargària de la corda que no gosem tallar. Submisament, exhaust de voltar inútilment, el burro català recomença, en cada procés electoral, un tomb més a la sínia de les esperances, i en poua l’ànima d’un poble que fou rebel i que ara llença el seu futur insensatament.
Si el sobiranisme ha anat guanyant adeptes, si ha reconquerit espais de presència, si ha esdevingut una opció creïble de futur, és després del fracàs evident de qualsevol intent d’entesa amb Espanya. Ha estat després de l’engany, després de l’enèsima campanya evangelitzadora, després d’insistir tossudament, que s’ha demostrat com a l’única via possible.
Però el 10 de març, la sínia tornarà a girar de nou. Novament cants de sirena ens enverinaran l’oïda, velles promeses seran reformulades. L’entesa fraternal –o federal, tant li fa– tornarà a emergir per entabanar un burro crèdul de pastanaga fàcil. Haurem de recomençar la feixuga tasca de desvelar el vell engany que, un cop i un altre, torna a funcionar. Caldrà lluitar contra l’oblit de rodalies i esvorancs, com hem oblidat LOAPAs o papers de Salamanca. Haurem de recordar com pactes i negociacions només ens allunyen del nostre únic destí possible. Com ens mantenen distrets mentre ells refermen el seu projecte nacional.Quan entendrem que la sínia, per molts tombs que hi donem, només ens manté esclaus? Tallem la corda... i que es treguin l’aigua ells.

Cap comentari: