14 de març 2008

Ho haurà entès, ara, Esquerra?

En la majoria dels comentaris que he escoltat fins ara al voltant de les passades eleccions hi ha dos arguments recurrents que, al meu entendre, abusen de l’obvietat i ens amaguen els aspectes més interessants. Si una cosa sembla haver congriat l’assentiment general és el voler explicar els resultats a partir d’un aparent bipartidisme i d’un suposat vot útil del catalanisme cap a un PSOE esdevingut l’encarnació del bé enfrontant-se a les forces diabòliques del PP.
No us negaré pas que aquesta ha estat l’estratègia del PSC , fonamentada en l’eslògan, l’espot de pur màrqueting i la buidor de missatge polític. Però això no és nou. L’esforç del PSC durant anys ha estat aquesta mena de TuperWare polític que pretén substituir les idees per eslògans. I en una població que repetidament suspèn l’informe PISA no és d’estranyar que la cosa acabi quallant. Però el votant sobiranista acostuma a tenir una cultura política més gruixuda i difícilment acceptaria una decisió tan pobra, uns argument tan simples. Estic convençut que el diferencial de 5 punts en l’abstenció catalana és el que explica un esbiaix que no reflecteix les preferències reals. No s’ha abstingut el vot del PSC aquest cop, sinó el català emprenyat. Perquè, diguem-ho clar, el català emprenyat no existeix: el que hi ha és catalanisme emprenyat. I aquest, òbviament, no vota PSOE. El sobiranisme, emprenyat, decebut, cansat i desconcertat ha preferit, potser, jugar la darrera carta que li quedava: l’abstenció. No massiva, però suficient per, amb l’ajut d’un tal Hondt, causar un efecte devastador.
L’altre comentari fàcil que cal rebatre és que la desfeta d’ERC i la misèria de CiU –per molt que avui toqui fer veure altrament–, no són pas ni la fi del catalanisme polític ni representen una derrota del sobiranisme. Ans al contrari, han d’esdevenir la ferida que ens dugui al guariment. El projecte sobiranista ja estava desorientat abans d’aquesta campanya. Esquerra ja fa temps que havia perdut el full de ruta, però obedient i submisa, feia veure que no se n’adonava mentre permetia que l’espanyolisme senyoregés les nostres institucions. No podíem esperar més.
Cal començar a reconstruir un projecte nacional que torni a engrescar, que empenti un país cada dia més viu. Cal que Esquerra –i encara més CiU– entengui que la llibertat d’aquesta nació serà, amb ells o sense ells.
Ho hauran entès, aquest cop?

1 comentari:

Pere Cardús ha dit...

Espectacular! No puc estar més d'acord amb aquesta reflexió i anàlisi que fas del panorama!

Felicitats! Ens posem a treballar.