29 de febrer 2008

Mobilitzar l'electorat

Si un eslògan està fent fortuna aquesta campanya electoral és el tan suat de “mobilitzar l’electorat”. Aquesta vegada, però, sembla que ho diuen seriosament. Els partits catalans, que segueixen pensant que el nostre futur passa per Espanya, mostren una creixent preocupació pel previsible daltabaix en la participació. Què s’esperaven? Aquest país ha deixat clar, enquesta rere enquesta, no ja la desafecció per la classe política, sinó la insatisfacció més profunda pel vergonyós espectacle que els nostres representants polítics ens brinden dia sí i dia també.
Diu la dita que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure i és ben cert que tots els partits busquen mil i una excuses per justificar la pèrdua constant de confiança que han provocat en el ciutadà. En Montilla va gosar dir que de tan contents com estàvem qualsevol cosa ja ens estava bé. Deu ser això la “Catalunya optimista” que, sense vergonya, intenten contraposar a la realitat diària d’una nació a qui fan perdre la seva autoestima.
La maniobra és clara. Acusant l’abstencionisme compromès de desídia domínicoprimaveral, proven d’escapolir-se del missatge que els estem enviant. Cada dia som més els que pensem que aquest país necessita una sacsejada que ens tregui de l’indigne conformisme acomodatici en què s’ha convertit el nostre panorama polític. Cada dia som més els que exigim dignitat, fermesa, i que les opcions politiques no siguin una mera excusa per remenar les cireres, per gestionar un status quo que ningú no vol canviar. No ens valen propostes que només proven de maquillar la innegable “traïció dels líders”, que va dir en Xirinacs, sinó que exigim, definitivament, propostes clares que ens permetin albirar quin futur volem construir plegats. Volem il·lusió, però no fum. Volem esperança, no mentides. I ho volem de l’independentisme, i fins i tot del catalanisme. Que reconeguin que Espanya és un camí que només ens pot dur a la desaparició com a nació. Que acceptin el fracàs de qualsevol intent evangelitzador i, finalment, s’afegeixen a l’estol de pobles que han iniciat en els darrers anys el camí inequívoc a la sobirania.
Necessitem foc nou. Polítics que siguin capaços d’avergonyir-se davant la mesquinesa i el cinisme. Necessitem gent que ens representi amb honestedat.
Mentrestant, no podem votar uns partits que s’han erigit en casta per evitar que res no canviï, que res no s’escapi del seu control.
No legitimarem de nou l’estafa.