28 de març 2008

L'aparador

D’uns anys ençà estem assistint a la progressiva substitució, en el terreny polític, d’un debat intel·ligent fonamentat en les idees i els projectes, per una mena de subhasta en què la publicitat i les frases buides pesen més que no pas el programa. No és pas una deriva que no constatem diàriament en altres àmbits de la societat. La cultura o la televisió són clars exponents d’aquesta mena de banalització, d’aquest culte a la immediatesa i a la superficialitat. Potser els qui vam viure els anys de la transició hem idealitzat un moment històric on semblava que a la societat hi havia un debat profund, on els intel·lectuals –que malauradament ens van deixant- hi tenien un pes cabdal.
Tot això es va acabar. Ara el que compta és l’exercici del poder, la gestió d’una realitat manipulada que tem els plantejaments que desafien la correcció política. Ah, la correcció política! En Salvador Cardús ho ha expressat sovint: la nova censura s’exerceix des del poder que dóna la capacitat de donar nom a les coses, de poder delimitar el què s’ha de creure. Així, amb la impunitat que dóna posseir l’etiquetadora social, van desgranant conceptes en funció dels seus interessos i els col·loquen hàbilment a un costat o un altre d’aquesta funesta línia imaginària que separa el bé del mal. Feu l’exercici amb mots com nacionalisme, reciclatge, liberalisme, tolerància, sostenibilitat, autodeterminació...
L’exemple màxim d’aquesta perversió és l’aparador que representa un procés electoral. Massa sovint el “producte” que s’hi ven no s’allunya gaire d’aquests cossos esvelts de qualsevol anunci. Hem assistit a fitxatges estrella que serveixen per guanyar unes eleccions, però que ensorren un grau més la indigència ideològica actual. Quan no hi ha projecte, hi ha d’haver màrqueting.
Tots recordem casos tan sonats com efímers: el jutge Garzón, la Mª de la Pau Janer, en Pizarro. A Vilafranca, un PSC sense projecte va voler jugar la mateixa carta amb la inclusió a les seves llistes d’en César Martín, un home que havia d’aportar seriositat i gestió des de la regidoria de cultura a una candidatura desballestada. És la demostració del valor que el PSC dóna a Cultura. No pas per la capacitat, innegable, del candidat, sinó per la seva concepció nacionalment espanyola i conceptualment elitista de la cultura.
Ara, menys d’un any després, deixa l’ajuntament. No n’hem sabut res durant aquest temps més enllà d’esgarips contra la Vegueria, però ja va fer el seu servei.
És aquesta la mena de política que volem?

Cap comentari: