Immersió o normalitat

Definitivament hem entrat en període de rebaixes. La situació a què hem dut el país, després de llargs mesos de tactisme partidista, és de reculada innegable. La polèmica de les tres hores d’espanyol no és més que la punta de l’iceberg que enfonsarà la recuperació nacional a què molts aspiràvem.
Fixeu-vos que ara, després de dècades de normalització d’un concepte al seu moment agosarat i valent, ens veiem de nou en la necessitat d’haver de justificar la immersió lingüística a les nostres escoles. I, el que és més greu, ho hem de defensar davant del nostre propi conseller d’Educació que n’hauria de ser el primer garant.
L’estratègia de l’espanyolisme –el de casa nostra inclòs- és ben senzilla: es tracta de fer l’orni, d’aturar qualsevol desplegament de l’estatutet, d’entrar en un estira-i-arronsa miserable en què la part catalana mira de no perdre-hi el mobles. Caldrà dur als tribunals qualsevol nimiesa, no ja per avançar, sinó per deturar la reculada. Mentre el govern d’Espanya, ell sí, anirà desplegant l’abraçada de l’ós que tan bona requesta té a la Generalitat tripartita.
Ara, ens cal defensar amb urc la immersió lingüística al nostre sistema educatiu. Un concepte regionalista sorgit a les acaballes d’una dictadura brutal que provà de fer-nos desaparèixer. Un regionalisme autonomista que havia d’actuar amb cautela, conscient que la lluita seria llarga i que cada pas endavant era una victòria. Potser sí. Però d’això ja fa massa. Ara ens calia avançar i fer-ho, units, amb fermesa i convicció.
La immersió que ara perilla havia de ser un estadi intermig mentre no arribava la normalitat, mentre el país no recobrava l’autoestima que li permetés d’actuar amb la certesa de saber-se un país normal.
Perquè els països normals no fan immersió a les seves aules. A Suècia, a Alemanya o a Anglaterra l’escola no fa immersió en suec, alemany o anglès. Als països que se’n saben, l’escola parla la llengua del país. I ningú no ho discuteix. Tothom ho troba d’allò més normal. Per què allò que és normal a tot arreu, a casa nostra és excepcional? Perquè ells saben molt bé que mentre batallem per la immersió ens enfonsem en la anormalitat. Saben que som mesells i que la desobediència ens faria lliures.Gosarem mai ser normals?