09 de febrer 2007

No és la tercera hora, estúpids!

Sigueu nets, parleu francèsEl rebombori que ha causat la tebior amb què el govern ha reaccionat al decret que ens imposa una tercera hora de castellà a les escoles del Principat, no ens hauria de distreure del problema real que amenaça la nostra llengua. Un decret dissenyat per demostrar que ens poden imposar la renúncia a allò més preuat mentre els nostres representants ho beneeixen.
El català, ja ho he dit en d’altres ocasions, no morirà per una hora més d’espanyol a les aules. El mal que hi volen inocular és fer-la llengua d’ús.
La intenció darrera d’aquest decret és la impertorbable voluntat d’uns Estats que secularment han volgut fer-nos desaparèixer com a poble. Saben que la llengua és un dels puntals simbòlics que ens cohesionen nacionalment. No és pas de fer més castellà del que es tracta, sinó de fer menys català; de dinamitar un sistema educatiu que, si bé no ens assegura el futur de la llengua, al menys ens permet de somiar-hi.
Fixeu-vos que no exigeixen més coneixement, sinó que es conformen a imposar que a l’aula es parli menys català, aquella llengua ruralitzant i pastoril que els catalans ens entestem a parlar per tocar allò que no sona. Saben que l’ús hegemònic és l’únic que garanteix el futur d’una llengua.
Mentre a nosaltres ens distreuen amb un decret que saben innecessari, els qui frisen per la nostra assimilació van fent via. Innocentment, esmercem els esforços en oposar-nos a la tercera hora, però, tot i perillar, no és al Principat on estem perdent la llengua.
Al nord, les escoles nordcatalanes malden per sobreviure al jacobinisme més ferotge; a la Franja, després d’anys de promeses ignorades, el català segueix sense cap reconeixement; al País Valencià, l’Escola Valenciana ha de defensar als tribunals, amb urc, el boicot de la pròpia administració; a les Illes el decret Fiol és la darrera amenaça a la ja precària situació de la llengua a les escoles.
Però aquí insistim en aquest regionalisme estèril sense adonar-nos que només la consciència de nació ens pot salvar, que només sentir com a pròpia una agressió a Inca, a Burjassot o a Perpinyà ens permetrà retrobar la unitat imprescindible.
Tenim una llengua comuna que ens vertebra, també nacionalment. Només si la defensem conjuntament podrem reeixir.