Politica i mentides

Fa uns dies ens ho deia amb tota la cruesa del món en Roger Granados: la política és una de les poques activitats humanes en què els acords, els pactes, les promeses, poden no complir-se, amb tota tranquil·litat, i no només no passa res sinó que no hi ha manera de reclamar ni sembla que això passi mai factura a ningú. La cobertura jurídica s’ha substituït per la queixa i l’amargura, a tot estirar, o per la cara de beneit que a algun polític li ha quedat després de veure què en queda del seu “pacte del segle”. Però per sabut no deixa de colpir. Tots en recordem a carretades, de mentides, i l’escruixidor és que això s’ha acabat anomenant política: les mentides de Blair sobre l’Iraq, les de l’Acebes sobre l’11M, les de Zapatero, contínues i compulsives, amb la cirereta final del “Pasqual, apoyaré el estatuto...” que tots recordem amb més ironia que enuig.

Es fa evident, doncs, que no només ens cal una regeneració política i democràtica, sinó que ens cal un rearmament moral, sobretot als ciutadans, que ens impedeixi d’acceptar amb aquesta alegria actituds públiques que haurien de ser intolerables. Diu l’acudir que un anglès és una cua d’un, fent referència a l’ordre i la paciència amb què encaren qualsevol situació en què els cal esperar, amb aquella flegma. No ho han aconseguit amb la imposició física sinó fent sentir vergonya a qui es vol passar de llest. A casa nostra, després de segles de dominació per part d’una nació que ha fet de la picaresca un esport nacional,  hauríem de ser capaços de començar a desemmascarar la mentida política, no només com a arma de campanya, sinó com a mètode de treball permanent. El relat –que es diu ara– que les formacions ens presentin han de basar-se en l’honestedat política i en la preeminència dels ideals que hom diu defensar. No podem seguir confonent ficció amb mentida.

Comença ara una llarguíssima campanya electoral que durarà un any. Primer les eleccions espanyoles de la “comunidad autónoma de Cataluña” que, si volem, podem convertir finalment en nacionals; poc després les municipals. Si no som prou forts per exigir  que s’acabi la mentida, seguirem presoners del sí però no, de l’ara no toca. I seguirem també captius d’ensarronades premeditades, de fugides endavant que no duen enlloc. De referèndums impossibles que, amb escletxa o no, ho tornen a deixar tot en mans dels qui viuen de l’immobilisme i de la gestió del poder només pel poder. Un bon amic em feia notar les declaracions del boc expiatori pel desastre de la Diagonal: “des dels 16 anys que estic al servei del partit”. Quan algú deu tant, no pot tenir les mans lliures.

A Vilafranca n’hem tingut aquests dies un exemple clamorós. Tan difícil és que els ciutadans sapiguem si SABA paga o no paga? Tan difícil saber si hi ha o no sobrecost a les obres de la Rambla? És evident que algú menteix, insistentment, amb totes les ganes de mentir, amb premeditació. Amb el convenciment que en política tot s’hi val, que mai ningú no t’ho retreu, i menys els teus. Amb la seguretat del “calumnia que alguna cosa en queda”. Fins quan permetrem que aquesta mena de gent sigui qui gestiona els nostres interessos?

Que n'aprenguin!

No podem fer servir una altra frase més explícita, els qui vam participar activament en l’organització de les consultes sobiranistes, davant del desgavell, la inoperància i la vergonyosa resposta política que s’ha donat al fracàs del referèndum capitalí per la reforma de la Diagonal. Trobo que no s’ha fet prou sang, que no s’ha furgat prou en la ferida oberta, que no s’ha exigit el nivell de responsabilitats públiques que un fracàs d’aquestes dimensions hauria d’haver provocat. Més encara si tenim present que els qui ara s’amaguen amb mil i una excuses sense sentit, són els mateixos que s’han dedicat, onada rere onada, a desprestigiar la fiabilitat, honestedat i validesa d’unes consultes fetes amb una quantitat ínfima de recursos però amb uns resultats infinitament més fiables i positius.

I és que la clau de l’èxit, en la majoria de coses a la vida, no rau tant en els recursos esmerçats sinó en la il·lusió i el convenciment d’estar fent allò que toca, amb honestedat. Per això no han servit de res els boi 4 milions d’euros que l’ajuntament de Barcelona ha llençat en una consulta que només servia a interessos electoralistes i de rellançament polític d’una persona i d’un projecte que ja apareix com a caducat.

Tot plegat em fa estar encara més orgullós de la feina feta el 13D, de la il·lusió que hem estat capaços de generar en aquest país i de la lliçó de democràcia i de convenciment en un futur nacional lliure. Aquesta és precisament la gran diferència: el convenciment de treballar per una causa justa, per donar veu a un poble que s’escarrassa per fer-se sentir, per afiançar l’autoestima d’una nació que cada dia es reconeix més com a subjecte de dret, que perd la por de gosar ser lliure. Ara, un 23% de participació, sense anuncis, sense televisió, sense pressupostos milionaris, ens sembla una animalada si la comparem amb el 12% escàs d’un fracàs anunciat.

Ja fa temps que venim dient que no pot ser que, immutablement, el PSC en aquest cas, però la majoria de partits en d’altres, provin de maquillar els fracassos de projecte amb fugides endavant. Els Jocs Olímpics ja ho van ser i els va funcionar –a costa del TGV, és clar-, però ja va fracassar l’invent del Fòrum. Què els feia pensar que ara un alcalde mediocre que “lidera” un projecte esllangueït se’n sortiria? No hi ha res més patètic que no adonar-se quan un ha d’enretirar-se. I això també hauria de valdre pels projectes. Haurien d’adonar-se quan els projectes s’han estirat fins a l’extenuació i ja no donen més de sí.

També haurien d’adonar-se de la gosadia de criticar obertament i impúdica precisament els moviments que sí que en tenen, de projecte. Un projecte nacional que pren força cada dia i que d’aquí a pocs mesos esclatarà de forma espectacular si som capaços de ser generosos i de saber estar a l’alçada de la il·lusió que hem generat. 

Espanya es reinventa

L’impuls innegable del sobiranisme el fa, a hores d’ara, l’únic moviment polític que és capaç de moure adhesions cada dia que passa. La inviabilitat d’un acord amb Espanya és cada dia més evident per a la gran majoria de catalans. Fins i tot hi ha, en aquests moments, una continguda unanimitat en el fi de trajecte, en l’atzucac institucional. Això no significa, evidentment, que hi hagi la mateixa unanimitat en les propostes alternatives, però sí que es fa palès un cert consens en l’assumpció del llast que Espanya representa per a les nostres aspiracions, no ja tan sols nacionals, sinó de construcció d’una societat justa i capaç d’encarar aquests moments de greu crisi econòmica amb les eines que decidim donar-nos. No cal ser massa brillant per intuir per què al País Basc l’atur tot just voreja el 10%.

Ja ningú no dubta de la viabilitat absoluta d’una Catalunya independent. Ningú no discuteix el salt qualitatiu que faria la nostra nació de poder decidir on invertim els nostres recursos, la ingent riquesa que els catalans generem tot i l’ofec a què ens han sotmès. Tampoc ningú ja no creu en mitges tintes: avui, per defensar l’autonomisme o l’esotèric federalisme que ningú no ha vist, cal ser o molt tanoca o tenir els interessos fora d’aquest país. Molts catalans comencem a ser conscients que no podem seguir jugant al joc del ser i no ser. No podem exigir el que només nosaltres vam entendre. Vam badar conformantnos amb un magre estatut i quatre falses promeses de magnanimitat en la lectura d’una Constitució que no era la nostra. Una ensarronada que ha servit perquè Espanya s’homologui a Europa a costa de les nostres costelles. Què esperàvem, que es fessin l’hara-kiri? Cal ser ben beneit per pensar que una nació bastida sobre els pilars de l’orgull i la conquesta acceptaria de bon grat diluir-se en un magma multinacional en el qual només creien des de Catalunya.

La impossibilitat d’una convivència que vagi més enllà de la “conllevancia” es fonamenta en la pròpia concepció nacional. Mentre el projecte espanyol es basa en la imposició i en unes estructures econòmiques basades, precisament, en aquesta submissió –d’aquí que excel·leixin en l’especulació financera com a motor econòmic-, el projecte econòmic català es fa hereu d’una llarga i fructífera tradició comercial i industrial. No en va s’ha demostrat que una Catalunya independent ocuparia la 4a posició en PIB ‘per capita’ dels estats europeus. Espanya no invertirà mai a Catalunya perquè no formem part del seu projecte nacional.

Finalment hi ha les cartes sobre la taula. Espanya s’ha reinventat, s’ha recuperat d’uns moments de defalliment, d’un sentiment de culpabilitat feixista que ara ja considera superat. Ja no s’ha de fer perdonar. Espanya ha fet el salt i ja no necessita dissimular: actua defensant els seus interessos com ho hauríem de fer nosaltres. D’aquí la normalitat d’un Tribunal Constitucional que ens retornarà al punt de partida, no del 2006, sinó del 1979. El que no s’acaba d’entendre és per quina raó Catalunya no defensa els seus, d’interessos, com fa tothom: des d’un estat propi. Què coi esperem?

Fracàs escolar, fracàs nacional

En uns moments on el debat sobre la qualitat i el futur del nostre sistema educatiu sembla més viu que mai, no acabo d’entendre la relativa displicència amb què els “actors socials” -que en diuen- han encarat les recents proves de nivell que els alumnes de sisè de primària catalans han realitzat aquests dies. No és ja que l’esperada clatellada, que el convenciment que el país no dóna la talla educativament parlant, ens hagi de fer posar definitivament sobre la taula quin model d’ensenyament estem construint, sinó que es tractava de denunciar la manipulació dels resultats per la via de posar la bena tot preveient la ferida.

Que uns quants anys després de la signatura de la joia de la corona tripartita, el Pacte Nacional per l’Educació, els resultats de capacitació del nostre alumnat siguin tan o més dolents que els que es van heretar, no es podia permetre de cap de les maneres. Per això la complexitat i profunditat de les preguntes realitzades als nostres nens anaven encaminades a demostrar la Bonanova maragalliana. Es veu que segons el nou paradigma educatiu que ha de fer d’aquesta una societat innovadora i moderna, passa per tal que els alumnes de 12 anys hagin assolit les competències mínimes matemàtiques si són capaços de respondre preguntes del nivell de “9x7=  “ “34+27= “ o la més espectacular de “Si en una capsa hi caben 12 formatgets, ¿quants n’hi haurà en 3 capses?”. La prova de català encara ens dóna més la imatge real del futur que ens espera. Diu el text “...vaig decidir d’entar-los d’amagat a casa al meu dormitori...”, la pregunta “On volia amagar la troballa el protagonista de la història?” i perquè no hagis de rumiar gaire, quatre possibles respostes: a) al damunt de la xemeneia, b) al saló, c) al dormitori i d)al menjador.

El despropòsit descomunal segueix foteta. Si en teniu l’oportunitat, feu-hi una ullada.

El més greu de tot plegat no és, però, la sensació de presa de pèl, ni tan sols el nivell implícit dels nostres escolars de 12 anys. El més greu és la resignació amb què, com a nació, hem assumit l’ensenyament com a un mal incurable que cal suportar amb paciència en lloc de abocar-hi tots els recursos necessaris conscients que del nivell del que avui siguem capaços de sembrar en brotarà la nostra societat del futur.

Una nació que no aposta per l’excel·lència, per la inversió fins a l’extenuació en formar les noves generacions, està abocada al fracàs, a jugar a tercera divisió, a recollir les engrunes dels avenços socials, tecnològics i culturals que s’han de produir. Una nació que renuncia a ser capdavantera, que abdica de la lluita per l’esforç, que es desentén de bastir una societat que aporti valor afegit, està condemnada al vagó de cua d’un món cada dia més exigent, cada dia més competitiu.
Una nació que encara s’ha d’acabar de construir, que ha de dissenyar les seves estructures d’Estat i el seu model de benestar, no pot oblidar els fonaments on tot plegat s’ha de sustentar. La Catalunya independent serà formada i culta o no serà. Tinguem-ho ben present mentre els riem la gràcia.