Politica i mentides

Fa uns dies ens ho deia amb tota la cruesa del món en Roger Granados: la política és una de les poques activitats humanes en què els acords, els pactes, les promeses, poden no complir-se, amb tota tranquil·litat, i no només no passa res sinó que no hi ha manera de reclamar ni sembla que això passi mai factura a ningú. La cobertura jurídica s’ha substituït per la queixa i l’amargura, a tot estirar, o per la cara de beneit que a algun polític li ha quedat després de veure què en queda del seu “pacte del segle”. Però per sabut no deixa de colpir. Tots en recordem a carretades, de mentides, i l’escruixidor és que això s’ha acabat anomenant política: les mentides de Blair sobre l’Iraq, les de l’Acebes sobre l’11M, les de Zapatero, contínues i compulsives, amb la cirereta final del “Pasqual, apoyaré el estatuto...” que tots recordem amb més ironia que enuig.

Es fa evident, doncs, que no només ens cal una regeneració política i democràtica, sinó que ens cal un rearmament moral, sobretot als ciutadans, que ens impedeixi d’acceptar amb aquesta alegria actituds públiques que haurien de ser intolerables. Diu l’acudir que un anglès és una cua d’un, fent referència a l’ordre i la paciència amb què encaren qualsevol situació en què els cal esperar, amb aquella flegma. No ho han aconseguit amb la imposició física sinó fent sentir vergonya a qui es vol passar de llest. A casa nostra, després de segles de dominació per part d’una nació que ha fet de la picaresca un esport nacional,  hauríem de ser capaços de començar a desemmascarar la mentida política, no només com a arma de campanya, sinó com a mètode de treball permanent. El relat –que es diu ara– que les formacions ens presentin han de basar-se en l’honestedat política i en la preeminència dels ideals que hom diu defensar. No podem seguir confonent ficció amb mentida.

Comença ara una llarguíssima campanya electoral que durarà un any. Primer les eleccions espanyoles de la “comunidad autónoma de Cataluña” que, si volem, podem convertir finalment en nacionals; poc després les municipals. Si no som prou forts per exigir  que s’acabi la mentida, seguirem presoners del sí però no, de l’ara no toca. I seguirem també captius d’ensarronades premeditades, de fugides endavant que no duen enlloc. De referèndums impossibles que, amb escletxa o no, ho tornen a deixar tot en mans dels qui viuen de l’immobilisme i de la gestió del poder només pel poder. Un bon amic em feia notar les declaracions del boc expiatori pel desastre de la Diagonal: “des dels 16 anys que estic al servei del partit”. Quan algú deu tant, no pot tenir les mans lliures.

A Vilafranca n’hem tingut aquests dies un exemple clamorós. Tan difícil és que els ciutadans sapiguem si SABA paga o no paga? Tan difícil saber si hi ha o no sobrecost a les obres de la Rambla? És evident que algú menteix, insistentment, amb totes les ganes de mentir, amb premeditació. Amb el convenciment que en política tot s’hi val, que mai ningú no t’ho retreu, i menys els teus. Amb la seguretat del “calumnia que alguna cosa en queda”. Fins quan permetrem que aquesta mena de gent sigui qui gestiona els nostres interessos?