07 de maig 2010

Fracàs escolar, fracàs nacional

En uns moments on el debat sobre la qualitat i el futur del nostre sistema educatiu sembla més viu que mai, no acabo d’entendre la relativa displicència amb què els “actors socials” -que en diuen- han encarat les recents proves de nivell que els alumnes de sisè de primària catalans han realitzat aquests dies. No és ja que l’esperada clatellada, que el convenciment que el país no dóna la talla educativament parlant, ens hagi de fer posar definitivament sobre la taula quin model d’ensenyament estem construint, sinó que es tractava de denunciar la manipulació dels resultats per la via de posar la bena tot preveient la ferida.
Que uns quants anys després de la signatura de la joia de la corona tripartita, el Pacte Nacional per l’Educació, els resultats de capacitació del nostre alumnat siguin tan o més dolents que els que es van heretar, no es podia permetre de cap de les maneres. Per això la complexitat i profunditat de les preguntes realitzades als nostres nens anaven encaminades a demostrar la Bonanova maragalliana. Es veu que segons el nou paradigma educatiu que ha de fer d’aquesta una societat innovadora i moderna, passa per tal que els alumnes de 12 anys hagin assolit les competències mínimes matemàtiques si són capaços de respondre preguntes del nivell de “9x7=  “ “34+27= “ o la més espectacular de “Si en una capsa hi caben 12 formatgets, ¿quants n’hi haurà en 3 capses?”. La prova de català encara ens dóna més la imatge real del futur que ens espera. Diu el text “...vaig decidir d’entar-los d’amagat a casa al meu dormitori...”, la pregunta “On volia amagar la troballa el protagonista de la història?” i perquè no hagis de rumiar gaire, quatre possibles respostes: a) al damunt de la xemeneia, b) al saló, c) al dormitori i d)al menjador.
El despropòsit descomunal segueix foteta. Si en teniu l’oportunitat, feu-hi una ullada.
El més greu de tot plegat no és, però, la sensació de presa de pèl, ni tan sols el nivell implícit dels nostres escolars de 12 anys. El més greu és la resignació amb què, com a nació, hem assumit l’ensenyament com a un mal incurable que cal suportar amb paciència en lloc de abocar-hi tots els recursos necessaris conscients que del nivell del que avui siguem capaços de sembrar en brotarà la nostra societat del futur.
Una nació que no aposta per l’excel·lència, per la inversió fins a l’extenuació en formar les noves generacions, està abocada al fracàs, a jugar a tercera divisió, a recollir les engrunes dels avenços socials, tecnològics i culturals que s’han de produir. Una nació que renuncia a ser capdavantera, que abdica de la lluita per l’esforç, que es desentén de bastir una societat que aporti valor afegit, està condemnada al vagó de cua d’un món cada dia més exigent, cada dia més competitiu.
Una nació que encara s’ha d’acabar de construir, que ha de dissenyar les seves estructures d’Estat i el seu model de benestar, no pot oblidar els fonaments on tot plegat s’ha de sustentar. La Catalunya independent serà formada i culta o no serà. Tinguem-ho ben present mentre els riem la gràcia. 

Cap comentari: