L’impuls innegable del sobiranisme el fa, a hores d’ara, l’únic moviment polític que és capaç de moure adhesions cada dia que passa. La inviabilitat d’un acord amb Espanya és cada dia més evident per a la gran majoria de catalans. Fins i tot hi ha, en aquests moments, una continguda unanimitat en el fi de trajecte, en l’atzucac institucional. Això no significa, evidentment, que hi hagi la mateixa unanimitat en les propostes alternatives, però sí que es fa palès un cert consens en l’assumpció del llast que Espanya representa per a les nostres aspiracions, no ja tan sols nacionals, sinó de construcció d’una societat justa i capaç d’encarar aquests moments de greu crisi econòmica amb les eines que decidim donar-nos. No cal ser massa brillant per intuir per què al País Basc l’atur tot just voreja el 10%.
Ja ningú no dubta de la viabilitat absoluta d’una Catalunya independent. Ningú no discuteix el salt qualitatiu que faria la nostra nació de poder decidir on invertim els nostres recursos, la ingent riquesa que els catalans generem tot i l’ofec a què ens han sotmès. Tampoc ningú ja no creu en mitges tintes: avui, per defensar l’autonomisme o l’esotèric federalisme que ningú no ha vist, cal ser o molt tanoca o tenir els interessos fora d’aquest país. Molts catalans comencem a ser conscients que no podem seguir jugant al joc del ser i no ser. No podem exigir el que només nosaltres vam entendre. Vam badar conformantnos amb un magre estatut i quatre falses promeses de magnanimitat en la lectura d’una Constitució que no era la nostra. Una ensarronada que ha servit perquè Espanya s’homologui a Europa a costa de les nostres costelles. Què esperàvem, que es fessin l’hara-kiri? Cal ser ben beneit per pensar que una nació bastida sobre els pilars de l’orgull i la conquesta acceptaria de bon grat diluir-se en un magma multinacional en el qual només creien des de Catalunya.
La impossibilitat d’una convivència que vagi més enllà de la “conllevancia” es fonamenta en la pròpia concepció nacional. Mentre el projecte espanyol es basa en la imposició i en unes estructures econòmiques basades, precisament, en aquesta submissió –d’aquí que excel·leixin en l’especulació financera com a motor econòmic-, el projecte econòmic català es fa hereu d’una llarga i fructífera tradició comercial i industrial. No en va s’ha demostrat que una Catalunya independent ocuparia la 4a posició en PIB ‘per capita’ dels estats europeus. Espanya no invertirà mai a Catalunya perquè no formem part del seu projecte nacional.
Finalment hi ha les cartes sobre la taula. Espanya s’ha reinventat, s’ha recuperat d’uns moments de defalliment, d’un sentiment de culpabilitat feixista que ara ja considera superat. Ja no s’ha de fer perdonar. Espanya ha fet el salt i ja no necessita dissimular: actua defensant els seus interessos com ho hauríem de fer nosaltres. D’aquí la normalitat d’un Tribunal Constitucional que ens retornarà al punt de partida, no del 2006, sinó del 1979. El que no s’acaba d’entendre és per quina raó Catalunya no defensa els seus, d’interessos, com fa tothom: des d’un estat propi. Què coi esperem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada