No podem fer servir una altra frase més explícita, els qui vam participar activament en l’organització de les consultes sobiranistes, davant del desgavell, la inoperància i la vergonyosa resposta política que s’ha donat al fracàs del referèndum capitalí per la reforma de la Diagonal. Trobo que no s’ha fet prou sang, que no s’ha furgat prou en la ferida oberta, que no s’ha exigit el nivell de responsabilitats públiques que un fracàs d’aquestes dimensions hauria d’haver provocat. Més encara si tenim present que els qui ara s’amaguen amb mil i una excuses sense sentit, són els mateixos que s’han dedicat, onada rere onada, a desprestigiar la fiabilitat, honestedat i validesa d’unes consultes fetes amb una quantitat ínfima de recursos però amb uns resultats infinitament més fiables i positius.
I és que la clau de l’èxit, en la majoria de coses a la vida, no rau tant en els recursos esmerçats sinó en la il·lusió i el convenciment d’estar fent allò que toca, amb honestedat. Per això no han servit de res els boi 4 milions d’euros que l’ajuntament de Barcelona ha llençat en una consulta que només servia a interessos electoralistes i de rellançament polític d’una persona i d’un projecte que ja apareix com a caducat.
Tot plegat em fa estar encara més orgullós de la feina feta el 13D, de la il·lusió que hem estat capaços de generar en aquest país i de la lliçó de democràcia i de convenciment en un futur nacional lliure. Aquesta és precisament la gran diferència: el convenciment de treballar per una causa justa, per donar veu a un poble que s’escarrassa per fer-se sentir, per afiançar l’autoestima d’una nació que cada dia es reconeix més com a subjecte de dret, que perd la por de gosar ser lliure. Ara, un 23% de participació, sense anuncis, sense televisió, sense pressupostos milionaris, ens sembla una animalada si la comparem amb el 12% escàs d’un fracàs anunciat.
Ja fa temps que venim dient que no pot ser que, immutablement, el PSC en aquest cas, però la majoria de partits en d’altres, provin de maquillar els fracassos de projecte amb fugides endavant. Els Jocs Olímpics ja ho van ser i els va funcionar –a costa del TGV, és clar-, però ja va fracassar l’invent del Fòrum. Què els feia pensar que ara un alcalde mediocre que “lidera” un projecte esllangueït se’n sortiria? No hi ha res més patètic que no adonar-se quan un ha d’enretirar-se. I això també hauria de valdre pels projectes. Haurien d’adonar-se quan els projectes s’han estirat fins a l’extenuació i ja no donen més de sí.
També haurien d’adonar-se de la gosadia de criticar obertament i impúdica precisament els moviments que sí que en tenen, de projecte. Un projecte nacional que pren força cada dia i que d’aquí a pocs mesos esclatarà de forma espectacular si som capaços de ser generosos i de saber estar a l’alçada de la il·lusió que hem generat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada