16 de juliol 2010

Reagrupament com a metàfora


A hores d’ara ja s’ha dit gairebé tot al voltant de la manifestació independentista del passat 10 de juliol. Cal anomenar-la així sense recança perquè poques vegades un crit va ser tan unànim com ho fou en aquest cas el d’independència. Ja sabíem que provarien d’aigualir-ne el contingut, però la maniobra és encara més ridícula quan tothom qui hi va ser i tothom qui n’ha vist imatges ha pogut copsar la magnitud de la proclama.
La patètica resposta de la nostra classe política provant d’esquivar l’envestida no ha fet sinó aprofundir el descrèdit que han anat acumulant i que van arrodonir amb una estèril polèmica sobre com s’havia d’encapçalar la marxa. Dilluns mateix a l’Àgora de TV3, CiU i ICV encara feien mans i mànigues per proposar per enèsima vegada de refer els ponts d’entesa –uns ponts que només han tingut una direcció-, mentre en Ridao acabava els sinònims per no dir la paraula “independència”. No s’han adonat que el país ja no vol refer res, “que els pins volen terra lliure/i els vents criden llibertat” en versos de Miquel de Palol.
El missatge del milió i mig de participants a la manifestació ha estat encara més revolucionari del que s’ha volgut veure: no és només que es cridés unànimement independència sinó que per primer cop els partits es van quedar sols, clavats, descol·locats, barbotejant mots inconnexos, mentre la gent avançava amb decisió sense esperar-los.
Reagrupament, que havia esperat pacientment durant més d’una hora que la capçalera avancés, va decidir finalment que fos el poble qui fes de capçalera, que fos la gent qui avancés. Quina metàfora més clarificadora! Només quan els partits van apartar-se, la manifestació va poder avançar. Lliures dels qui ens volen submissos, deslliurats dels qui només miren enrere, el poble avançava amb decisió pel camí inequívoc que ens ha de dur a la independència. Sense rencúnia, sense retrets, amb alegria i amb la clara convicció que l’actual Parlament ha estat superat i és ara una rèmora del passat que ens impedeix avançar. S’ha acabat la gestoria, és l’hora de l’estat propi.
És gairebé entendridora la sensació de desconcert al debat d’aquests dies al Parlament. Qui pot creure’s tanta mentida, tant de teatre? Sabedors que fins i tot els seus militants els han deixat de banda, vaguen per l’hemicicle com esperits fantasmagòrics mentre cerquen reconstruir la seva hegemonia perduda. No han entès que han fet tard, que una nova allau de ciutadans és a punt per dur el país on fa anys que hauria de ser. Mai no han volgut escoltar, refiats que tard o d’hora ens cansaríem; però no hem defallit i ara són ells els arraconats. Sempre ho hem dit: quan superem la por serem invencibles!
Com a la manifestació, també a les properes eleccions el poble els passarà per sobre, el país es retrobarà en la seva unitat, com deia en Fuster, i omplirem el Parlament de patriotes.

Cap comentari: