La sacsejada en què s’ha convertit la sentència del Tribunal Constitucional espanyol comença a desbocar-se. L’enganyifa dels suposats plans B que tothom brandava però que ningú no va ensenyar mai, ha donat pas a la consciència col·lectiva que alguna cosa s’ha trencat definitivament, que hem arribat fins on podíem arribar i que la relació que Espanya ens exigeix no admet altra fórmula que la submissió o la llibertat.
La manifestació que la societat civil ha convocat aquest dissabte no deixa de ser el paradigma de la grandesa i, alhora, de la feblesa d’aquest país. Capaços de les gestes més grans, d’unitats apoteòsiques in extremis, ens discutim per carallotades, per una pancarta que, de fet, ningú no comparteix. Ara, ja té nassos, els convidats pretenen decidir l’àpat.
Em direu que tot plegat és el joc habitual dels nostres partits, accentuat per la proximitat electoral. I tindreu raó. M’argumentareu que tots voldran treure’n rèdit, sortir a la foto. Cert. Que és vergonyós que tant CiU com PSC, que han abusat fins a l’extenuació de l’autonomisme submís, ara aparentin indignació. Que ERC, oblidant que el mèrit és de la gent, voldran apropiar-se de l’èxit de la mobilització com ho han provat de fer amb les Consultes o amb la IP nonata.
La pressió serà terrible. Els aparells dels partits provaran de circumscriure la protesta en el més estricte i educat àmbit domèstic, i ens vendran a tort i dret que el poble català clama per l’Estatut perdut. Un nou prec a Espanya.
Em direu, doncs, que els qui defensem la independència com a l’única solució que pot treure aquest poble de la mediocritat en què ens han arraconat, no hauríem de participar en una manifestació encapçalada per tots els qui ens han dut, amb insistència irritant, a la misèria nacional en què ens trobem. Que no hauríem de col·laborar a tapar-los les vergonyes que ara se’ns revelen impúdiques.
I tanmateix caldrà ser-hi. Caldrà que centenars de milers de catalans demostrem al món la capacitat de superar les diferències en el nostre objectiu immediat: la constitució d’un estat propi, d’una nació lliure. Caldrà ser-hi per demostrar que no ens deixem manipular fàcilment, que ja hem pres una decisió fa temps i que ha arribat l’hora de fer el pas. Caldrà ser-hi per fer-los veure que potser la capçalera cridarà “Som una nació: nosaltres decidim”, però que el mar d’estelades que la seguirà cridarà “independència!”.
I caldrà ser-hi per fer pedagogia de la unitat. No com a valor intrínsec ni com l’espantall que s’etziben uns i altres, sinó com a mínim comú que ens ha de permetre, des de les diferències, avançar en la mateixa direcció. Tots plegats hem d’entendre que haurem de ser-hi tots, que la independència la farem també amb aquesta capçalera esquerpa. Perquè el país som tots i ningú no en té les essències en propietat. Precisament per això ha arribat l’hora d’escoltar, de ser generosos. L’hora de construir la Catalunya independent mirant el futur esplèndid que ens espera. L’hora de sortir del fangar que només veu la propera legislatura. Ha arribat l’hora del compromís. Dissabte, estelada en mà, tots nosaltres en donarem exemple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada