23 de juliol 2010

La mítica unitat


A hores d’ara ja ningú no pot menystenir la importància cabdal que la manifestació del 10J acabarà tenint en el nostre país. Va ser un catalitzador de totes les energies sobiranistes que, de fa temps, malden per trobar concreció política. També va evidenciar, amb diàfana claredat, la nuesa de la nostra classe política que va quedar escandalosament sobrepassada pels ciutadans. La innegable omnipresència d’estelades i la unanimitat en el crit d’independència ha descol·locat definitivament els partits catalans que no han sabut com respondre a un tsunami sobiranista que s’han entestat a negar una vegada i una altra.
Malgrat tot, els nostres representants no han estat capaços de sortir de la ratera en què fa anys malviuen i, aquests darrers dies, ens han ofert un dels espectacles més patètics que recordem. Tot apel·lant a la unitat es rebolquen impúdics en el tacticisme i la renúncia.
Tot plegat també demostra l’abús que n’estem fent del concepte d’unitat. Algun dels nostres pensadors n’hauria de fer una reflexió aprofundida, però la unitat com a concepte eteri, com a mantra balsàmic, com a panacea que tot ho cura, no pot existir per pròpia definició. No ens entestem a perseguir un concepte perfecte, sense fissures, perquè la realitat és diversa i prou complexa.
Les crides a la unitat del catalanisme cal bastir-les des de la humilitat i des del convenciment de no confondre unitat amb unió. Un cop fins i tot els més descreguts han hagut d’acceptar que el ridícul i el surrealisme dels nostres representants els inhabilita per dur aquest país on el carrer els demanava, cal bastir les aliances necessàries per congriar una gran majoria alternativa al Parlament. Una majoria que respongui a la majoria social que, finalment i inequívoca, hem vist expressar-se amb claredat al carrer.
Al meu parer, la clau rau en assumir que ens cal anar units, però que no necessàriament des de la unitat. Vull dir que el que hem de ser capaços és de bastir un únic projecte polític que abraci totes les sensibilitats. No ens cal la unitat perquè tots som diversos, però hem d’anar units. Aquesta és la diferència. I això vol generositat i ser conscients del moment històric únic que estem vivint. Cal aparcar les diferències ideològiques durant un temps per centrar-nos a aconseguir un bé superior: la independència de la nostra nació.
Des de la sacsejada de la manifestació s’han succeït propostes diverses, vertiginoses, que ens criden a aquesta unitat. Cal aprofundir-hi, és la nostra única oportunitat de reeixir, però mirant d’assumir que alguns ja fa temps que hi treballem. La Conferència Nacional del Sobiranisme i la recent Solidaritat Catalana per la Independència dels Laporta-Tena-Uriel poden aglutinar, amb un lideratge clar, aquesta pulsió independentista, però han de ser conscients que també poden causar, de no reeixir, un desencís encara més gran i, involuntàriament, arrossegar formacions com Reagrupament a un fracàs que la feina feta fins ara no ens augura.
Ara cal la generositat suficient per fer que cada pas fet sigui per avançar i que, units, arribem al Parlament amb sobrada força. Ara cal responsabilitat històrica i que la nació sigui l’únic innegociable.

Cap comentari: