El primer pas

Haig de confessar que poques coses m’han produït una alegria tan gran com la prohibició, aquest passat dimecres, de les curses de braus al nostre país. La meva militància antitaurina ha estat sempre a l’alçada de la incapacitat de comprendre com els éssers humans, a ple segle XXI, en una societat que es fa dir civilitzada, podien tractar com si fos un espectacle la brutal tortura d’un animal. Que algú que ha rebut, si fa no fa, una educació similar a la meva pugui gaudir de veure com es masega, com és fa patir un animal, és una cosa que escapa la meva capacitat de comprensió. No s’hi valen d’altres argumentacions, ni falses llibertats ni inventades tradicions: hi ha un punt previ ineludible que és el fàstic que ens hauria de provocar el patiment innecessari d’un animal, la immoralitat que com a societat toleràvem. Sortosament, això s’ha acabat.

Fan gràcia els defensors de les “llibertats”, com si aquí no hi hagués res prohibit i de molta menys transcendència. Diu el ciudadano Rivera que espera que ara no hauríem de consumir foie: hi puc estar d’acord però no és el mateix. El que discutiríem és que algú gaudís en veure com s’empapussen els ànecs, com si vitoregéssim quan se’ls introdueix l’embut al coll.

És per això que és intolerable qualsevol mena de patiment animal: ni corridas, ni correbous, ni tantes altres salvatjades que es produeixen sovint. La qüestió no és del nivell de dolor, de què considerem sofriment animal. La qüestió és l’alçada moral i ètica d’una societat que permet i gaudeix d’un espectacle de sang, terror i dolor. Aquí no hi ha graus. La societat que volem construir ha de basar-se en fer moralment intolerable la tortura per plaer de cap ésser viu.

La reacció furibunda dels espanyols, d’altra banda, demostra que no hem estat nosaltres els qui n’hem fet una lectura política. Fixeu-vos que els vots favorables a la tortura coincideixen amb l’espanyolisme més o menys indissimulat. Evidentment que la prohibició dels toros implica un posicionament nacional: nosaltres volem construir una societat moderna on la tortura hi sigui bandejada. És clar, doncs, que estem parlant de projectes nacionals diferents. No passa res. Cadascú té el seu.

I aquí rau el veritable moment històric d’aquesta votació. Al meu modest entendre, la prohibició del toros a Catalunya representa el primer acte de sobirania real que els catalans hem estat capaços de fer gairebé en els darrers 30 anys. Davant la pressió espanyola, de la premsa, de les institucions, de tot el gruix de la Brunete mediàtica, finalment per primer cop no ens hem arronsat i hem demostrat al món que tenim un projecte de país diferent.

Aquest hauria de ser l’exemple que ens ha de dur a la sobirania nacional. El primer moment en què hem estat capaços de no renunciar al nostre model d’ètica. Perquè, tinguem-ho clar, si reclamem, si necessitem la independència, és senzillament perquè volem construir el nostre propi projecte de societat, amb els nostres valors i les nostres prioritats. Perquè certament som una nació i nosaltres som els qui decidim. Decidim ser, decidim independència.