Manllevo el títol dels immensos Al Tall que, amb la insistència del convençut i la força del resistent, ens demostren un cop i un altre que el país no s’acaba al Sénia. Convindria que en prenguéssim nota tots plegats en aquests moments on la temptació reduccionista és cada dia més gran. Tinguem-ho present sobretot ara que celebrarem una jornada carregada de simbolisme nacional aquest proper 25 d’abril, quan centenars de pobles catalans tornaran a demostrar que és a les urnes on ens farem forts nacionalment. Que aquest nostre 25 d’abril no oblidi que també són catalans els qui, any rere any, s’apleguen pels carrers de València.
No era, però, de Països Catalans del que avui us volia parlar.
Avui hem de parlar tots els qui ens sentim profundament demòcrates, de la vergonya, del fàstic, del silenci indecent que, més enllà de quatre declaracions oportunistes, ha acompanyat el final –aparent, al menys– del cas Egunkaria. Que aquesta paròdia que anomenen justícia espanyola hagi gosat concloure el cas anunciant la barbaritat jurídica i la immensa injustícia comesa, només ens ha de servir per copsar la magnitud real de la maniobra política que va dur a persones innocents a la presó, a ser torturades impunement i, sobretot, a desmantellar una estructura empresarial que amb esforços incalculables de molta gent vetllava per la precària salut de la cultura i la llengua basca.
Sembla mentida com encara avui som capaços de tolerar l’existència d’un tribunal parademocràtic com és l’Audiencia Nacional, un autèntic tribunal d’excepció on, i ho hem vist manta vegades, la presumpció d’innocència és relativa i, sobretot, directament proporcional a l’adscripció nacional de l’encausat.
És especialment important que ho recordem precisament aquests dies en què, fent un autèntic exercici de desmemòria, tots plegats assistim amb furor entusiàstic a la beatificació incòlume de l’ínclit Baltasar Garzon. Un jutge, recordem-ho, que ha destacat per la seva furibunda dedicació a tallar d’arrel qualsevol intent de negociació al País Basc i que si no va ser ell qui va ordenar el tancament de l’Egunkaria, va ser per pura xamba, no per falta de ganes. No feia pas massa que havia ordenat, també sense manies, el tancament de l’Egin que anys després fou també anul·lat. L’empresa editora, tanmateix, ja havia fet fallida, que en el fons és el que es perseguia. Un jutge que, recordem-ho de nou, va protagonitzar una de les ràtzies més immorals que hem vist en els darrers anys empresonant a tort i dret centenars de patriotes catalans a la primavera del 92, no fos cas que li esguerréssim el bany d’espanyolisme amb què pretenien vernissar els Jocs Olímpics.
La barbaritat, la injustícia, l’evident inconstitucionalitat de la seva sacrosanta Constitución, ha hagut d’esperar set llargs anys en la més terrible solitud per tal de ser finalment reconeguda. Ara, qui rescabalarà el dany causat?
Que tot plegat serveixi per reforçar-nos en la necessitat de fer foc nou, de fer un país on el respecte per la llei sigui el puntal on es fonamentin les estructures d’estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada