25 d’abril 2010

Memòria selectiva


És francament reveladora l’actitud que aquests dies podem constatar en els nostres principals moviments polítics i civils al voltant de l’encausament del jutge Baltasar Garzón. L’atzar ha volgut que coincidissin en el temps amb la mort de Juan Antonio Samaranch i, per poc perspicaços que siguem, haurem pogut veure el grau d’hipocresia i la sobredosi del “políticament correcte” que hem hagut de suportar.
De la conveniència o no de la beatificació i pujada als altars de la democràcia de saló que ha experimentat el mega-jutge, ja en vaig parlar fa uns dies. Que la causa contra el franquisme –com ho fou la de Pinochet– ens despertin totes les simpaties del món i, en el cas espanyol, demostrin una altra vegada que la modèlica transició no fou més que un pacte de silenci vergonyant, no treu que el tal Garzón sigui una peça de molt poc fiar. I si no que els hi diguin als de l’Egin o als independentistes catalans que van fer cap a la presó la vigília de Barcelona’92. Uns empresonaments que sabia injustos i jurídicament insostenibles. D’això també se’n diu prevaricació. Ara es cobreix de glòria investigant les tortures del franquisme quan va callar impúdicament davant les denúncies de tortura dels presos catalans. Denúncies avalades, molt més endavant, per tribunals europeus.
No hi fa res, tanmateix. Tota la cort de defensors de les causes perdudes del món, com més llunyanes millor, s’esgargamellen ara en defensa del salvador de les essències guerracivilistes, del defensor dels qui vam perdre el 39. Això, en un país de poca memòria i massa adoctrinament, fa vots i, coi, bé que s’acosten eleccions i no és moment per perdre una bona oportunitat de dissimular la inoperància i la ineficiència amb una bona dosi de populisme.
És clar que cal treballar per recuperar, no ja la memòria històrica, sinó la veritat, la història tal i com va anar. Assenyalar amb el dit acusador els botxins i reivindicar les víctimes. La pregunta que ens fem molts, arribats a aquest punt, és com pot ser que els mateixos que bramen per desemmascarar la impunitat franquista, siguin els qui han ofert un comiat de català il·lustre un feixista confés, que mai no va abjurar dels seus convenciments polítics, que va barrar el pas definitivament a les seleccions olímpiques catalanes i tot un llarg etcètera. Un personatge, el tal Samaranch, que hagués hagut de passar pels tribunals com els nazis ho van fer a Alemanya. Entendríem que un excap del III Reich fos acomiadat amb tots els honors?
Que no ens vulguin donar més lliçons de coherència política mentre ens ensenyen la vergonya en què s’ha convertit la política catalana. La dignitat del nostre país no es mereix herois d’aquesta mena. Com a catalans, res no els devem ni a Garzón ni a Samaranch si no és el nostre més profund menyspreu.

Cap comentari: