09 d’abril 2010

Entendre Reagrupament


Que a hores d’ara la sorpresa commiscerativa, la displicent acceptació resignada amb què es va rebre la irrupció de Reagrupament al panorama polític català, s’ha tornat violència verbal, retrets i desqualificacions, no ens hauria pas d’estranyar. Especialment en un  món clos on l’arribada de nouvinguts es vista amb recels extrems després d’anys i panys de repartir-se el dret a la representativitat. Cap dels partits tradicionals no havien arribat a pensar que una formació política que, precisament, els discutia els fonaments del propi sistema, pogués arribar amb èxit a fer-se un lloc en el mercat polític català, acostumat a una somnolència còmplice que no ha pretès res més que perpetuar-se en la inanició nacional, repatellat en un poder provincià, submís i subsidiari.
Ara l’atac és ja continu. Se’ns acusa de tots els mals: de disgregadors, de minoritaris, d’opció anecdòtica, d’integristes... Fa gràcia constatar que, malgrat el menysteniment continu, no deixen de parlar de nosaltres: deu ser que potser els fem més nosa de la que volen admetre. I els fem nosa perquè hem esdevingut el mirall on es reflecteixen les seves renúncies, on s’evidencia qui posa l’alliberament del país per davant dels interessos personals i qui hi posa el càrrec i la prebenda. S’evidencia qui creu que la regeneració democràtica és ineludible per la pròpia subsistència nacional i qui es preocupa d’una altra mena de subsistència.
En el fons, tota aquesta xerrameca insubstancial no fa més que corroborar el desconcert que els causem. Acostumats al gregarisme, a la submissió, al “qui es mou no surt a la foto”, no acaben d’entendre el veritable valor revolucionari d’una proposta com la de Reagrupament. Per això proven d’atacar-nos per on no ens faran mai mal. Perquè, precisament, la fortalesa de Reagrupament és la nostra inconsistència organitzativa, la nostra prescindibilitat. No han entès que Reagrupament és un ideal en marxa, un desig a tocar, un “poble en moviment” que ens deien des del sud. Reagrupament no és l’important. No hi som per ocupar poder, per gestionar misèries. Hem vingut per anunciar que la independència del nostre país és a les nostres mans i que, finalment, serà en els nostres vots. Reagrupament no importa si l’ideal avança. I aquesta és la nostra immensa força: ser febles per ser molts, ser generosos per ser-hi tots, ser ben just per arribar a ser en plenitud. Això, amics, és el que ens fa imbatibles, inabastables al desencís, insensibles al mensypreu.
Els partits polítics encara no ho han entès. Els catalans ja fa dies que ho esperàvem i no ens deixarem prendre de nou l’esperança. Finalment hem decidit construir-nos-la, units, sense importar-nos sota quins colors si són els que ens han de dur a la llibertat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt ben pensat i molt ben dit, Jaume. Cal entendre la reacció, i convé no respondre-hi amb ressentiment si no amb intel·ligència i mirant endavant. Com fas tu.
Salvador Cardús

magister ha dit...

Aquesta finestra perdiòdica ens ofereix amb llum i brillantor un espai aclarit, entre tanta boira que intenta confondre'ns i que desisitim en el nostre sommni alliberador. Gràcies Jaume. Jordi-Carles Burillo.