Darrerament, sempre que es torna a activar el debat sobre la prohibició de les corrides de toros a casa nostra, em ve al cap el títol d’un tema de Música Urbana, un increïble grup liderat per un jove Joan Albert Amargós que destil·là com ningú les essències de la música progressiva que es feia en aquest país fa més de 30 anys. Eren altres temps, tot just mort còmodament el dictador. Encara avui hi podem copsar la petja en l’imaginari col·lectiu que hi tenia una concepció determinada de l’Espanya eterna, casposa, fatxenda i castissa. Eren temps en què els temes es titulaven majoritàriament en espanyol si no es feien des de la més estricta militància; temps de dos mitjos canals de televisió; de telediarios, com el país, en blanc i negre; de corrides esbravades de narració èpica on els matadors passejaven la impudície del règim. Era el Soberano i la Plaza de Oriente, la imatge vomitiva de cavalls esventrats, les porres i les culates que vestien el mateix gris sinistre del règim que defensaven amb encegament.
Ja sé que em diran que la tradició taurina ve de lluny i, fins i tot, que s’ha practicat a bastament a casa nostra, però ningú no pot negar l’ús que el nacionalisme espanyol en va fer a mans de Franco com a arma de cohesió feixista. Ara, se’m fa difícil no identificar-hi la petja d’una Espanya cruel i primària, brutalment inculta.
Tots els que vam haver de patir amb repugnància la crueltat d’un espectacle infame que es delectava en el sofriment i la tortura, no podem restar indiferents a la pervivència d’un acte de perversió elevat als altars de l’art. Cap societat mínimament civilitzada no permetria, al segle XXI, la tortura acarnissada com a espectacle. Espanya, en canvi, no només ho permet sinó que es resisteix a eliminar-la conscient com és de la càrrega de nacionalisme espanyol que conté. Per ells, prohibir els toros és com prohibir la ñ: un símbol nacional.
Per quina raó, a Catalunya, hem seguit l’estela de la brutalitat espanyola és un misteri que només es pot explicar parcialment per la manca absoluta d’autoestima que hem patit històricament des que vam ser vençuts fa 300 anys. El consens per eradicar definitivament aquesta xacra del nostre territori és general, en canvi hi ha qui s’apressa a fer-ne una demagògia injustificable. Fins i tot els partits que no volen fer enfadar l’amo, han acabat donant llibertat de vot als seus diputats a l’hora de decidir si volem ser un país civilitzat. Com si oposar-se a la tortura fos una qüestió de consciència personal. Com si evitar als nostres fills la degradació de veure persones gaudint del dolor i la sang no fos una qüestió de defensa dels principis d’ètica i civilització que volem transmetre com a societat.
Ara, orfes d’arguments, n’hi ha que apel·len a la llibertat tot manipulant eslògans del 68. “Prohibit prohibir”, dèiem. Però bé que s’afanen ells a prohibir quan els convé: a fumar, a circular a més de 80 Km, a tenir seleccions pròpies...
Si permetem que es torturi un animal, si en tolerem la mort degradant, i després en diem art, quina autoritat moral podrem esgrimir davant de tanta violència gratuïta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada