19 de febrer 2010

La metàfora de la llei electoral

L’esperada fallida del sistema parlamentari a l’hora d’establir una nova llei electoral al nostre país, no ha fet sinó aprofundir en la crisi de valors democràtics que viu el nostre entramat de partits. La incapacitat per acordar les regles bàsiques del nostre imaginari democràtic, evidencien de nou que el nostre sistema institucional malviu segrestat per la voracitat de les maquinàries dels grans partits que s’han instal·lat còmodament en el poder i que en controlen tots els ressorts. Res no s’escapa de la fèrria disciplina que emana de les secretaries d’organització. La dissidència no és permesa ni el lliurepensar hi té cabuda. Les estructures orgàniques dels partits es fonamenten en xarxes clientelars de fidelitat obligada que, a la manera de Pavlov, responen només als mecanismes de càstig-recompensa.
Fixem-nos que amb l’excusa de discrepàncies insalvables quant a la distribució de la representació territorial, ens han amagat que la nonata llei electoral catalana només pretenia apaivagar la sensació d’escàndol institucional que va arribar al seu zènit arran dels casos Millet i Pretòria. Com si el problema fos la distribució territorial dels escons i no pas l’escassa salut democràtica de les nostres institucions.
Difícilment podien arribar a bon port les negociacions quan qualsevol proposta passa primer per la prova de la calculadora. És evident que qualsevol modificació que es faci al sistema electoral tindrà conseqüències en la distribució d’escons, però si d’això se’n fa el “casus belli” mai no s’arribarà a cap acord substancial. També és evident que si la preocupació màxima, si la condició per acceptar qualsevol canvi, és saber quants escons perdré o guanyaré un cop aplicat el nou model, la modificació del sistema ha de ser forçosament d’una superficialitat ridícula. Com en el joc de les cadires, ningú no està disposat a perdre el seient. Per això les propostes no van més enllà del model de cadira, de repintar-la. De fet, és entendridora la innocència ciutadana que ha arribat a creure’s que aquests monstres en què s’han convertit els partits es faran l’hara-kiri alegrement.
Hem de ser conscients que els canvis que necessita la nostra democràcia no són exclusivament de distribució d’escons, sinó del propi sistema de representativitat i de la transparència i el control del seu exercici. La regeneració democràtica amb què tants s’han omplert la boca els darrers mesos passa inexcusablement per afeblir els partits i el control abusiu que exerceixen sobre la societat. I això no són uns escons aquí o allà.
Encetem una nova etapa política al país. Una etapa en què deixarem enrere definitivament el pes feixuc d’una transició que ens ha emmanillat. Noves propostes s’obriran pas al Parlament i el daltabaix serà memorable. Cal, ara, refundar la nostra democràcia: amb llistes obertes, circumscripcions petites, elecció directa, limitació de mandats, règim espartà d’incompatibilitats, control exhaustiu de la despesa pública...
Haurem d’exigir que tot això estigui també escrit als programes electorals per decidir el nostre vot. En tenim l’oportunitat, en tenim l’obligació.

Cap comentari: