Finalment s’ha fet la llum a Palau i el Govern ha estat capaç de presentar l’avantprojecte de Llei de l’Organització Veguerial de Catalunya a una societat catalana que, en general, si som francs, els importa un rave el tema. Com amb la majoria de lleis d’aquest govern tripartit, els equilibris de poder, el voler acontentar totes les sensibilitats que hi habiten, acaben produint uns textos que no convencen ningú. Sovint, i això és encara més greu, també són conscients que la llei probablement no s’acabarà d’aprovar i s’arrossegarà durant mesos per un Parlament ben escàs en producció. La qüestió és el titular, uns dies de presència als mitjans i feina feta.
El mateix espectacle vergonyós que hem estat veient en la no-llei electoral, i que ens dóna la talla política de les formacions que en aquest moment tenim al Parlament, l’hem tornat a patir en el cas de la llei de Vegueries. Les lleis no haurien de servir exclusivament, com és el cas, per apaivagar les diferències entre els partits. No ens mereixem una llei que només evidencia la necessitat de cedir al xantatge del PSC que no vol perdre de cap de les maneres el poder immens de la Diputació de Barcelona, la mamella d’on xumen tots els cadàvers polítics que no saben on enterrar. Però si l’actitud obstruccionista del PSC té una clara explicació –business is business que diuen els anglesos−, l’abaixada de pantalons d’ERC que s’ha omplert la boca incansablement en la defensa teòrica de la Vegueria Penedès és antològica.
No voldria pas invertir més tinta en un debat que fa temps hem tancat al Penedès donant una altra vegada l’argumentari que ens avala. La contumaç i, avui indignada, feina de la PVP ja ho ha fet a bastament. Només faré esment a l’argument que esgrimeixen des d’una ERC que no sap com justificar la vergonya. Si la llei preveu que es podrà crear una nova vegueria si 2/5 dels seus municipis ho demanen, ¿per quina raó ens fan ara esperar si al Penedès el clam és unànim?
Però, senyors, jo diria que els arbres no ens han deixat veure el bosc. La presa de pèl es consuma a les escorrialles de la llei. Amoïnats en un articulat més o menys engavanyat, amatents per si s’escoltava el territori, no hem parat esment a la veritable clau de volta de tot plegat. La disposició transitòria única que clou la llei indica clarament de quin mal morirà la criatura. Diu la cosa que fins que no s’aprovi l’alteració dels límits provincials, només es podran constituir les vegueries de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Vaja, que ens canviaran el cartell de les diputacions i a córrer. Perquè cal recordar que el canvi dels límits provincials l’ha d’aprovar el parlament espanyol a través d’una llei orgànica que necessita majoria absoluta. Ja em direu si veurem mai que els espanyols liquidin les seves estimades provincias. Ja ens podem anar posant tranquils, que haurem d’esperar a ser sobirans per poder decidir com volem organitzar el nostre territori. Un cop més vegueria i independència parlen la mateixa llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada