És innegable a hores d’ara l’efecte multiplicador que el fenomen de la Consulta sobre la Independència està tenint sobre el moviment sobiranista a casa nostra. Quan encarem la tercera tongada de consultes –si comptem Arenys de Munt com la primera−, no podem sinó mostrar l’eufòria que hem de reconèixer-nos en constatar com, no ja l’oportunitat, sinó la necessitat d’un estat propi per al nostre país ha acabat sent una reivindicació que pocs discuteixen.
No perdrem ni un minut amoïnant-nos per aquells als qui només els importa “el imperio de la ley” i que tornaran a provar de deslegitimar tot el procés, l’escrupolositat amb què es fan les consultes, la il·lusió i les ganes de fer les coses sense cap necessitat de fer trampes. L’imperi de la llei que aquests defensen vestia de gris i usava porres. La nostra, de llei, és donar la veu al poble, és decidir que tenim el dret de decidir, que volem decidir, que ningú no pot dir a una nació què pot i què no pot votar. La nostra llei és diu democràcia en estat pur, a peu de carrer.
Les nacions a voltes es construeixen amb petits gestos. De gestos modestos però valents, del coratge de gent anònima. Sovint no calen grans moments èpics ni manifestacions multitudinàries. N’hi ha prou amb un gest gairebé íntim, amb el convenciment insubornable que rau en un acte d’una modèstia esglaiadora. La nostra força, ho hem sabut sempre, està en el nostre vot. El proper diumenge, 79 municipis del nostre país podran demostrar la força indestructible del vot, la força d’un poble que decideix, tal i com 166 altres pobles ho vam fer el 13 de desembre i com d’altres ho faran l’abril i encara el juny.
Però també hem de ser conscients que tota aquesta força no servirà de res si no som capaços de donar-li una traducció real. Hem de recordar sempre que la voluntat última de tot aquest clam popular no és altra que forçar el Parlament que convoqui un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya. I perquè això s’esdevingui, també ho hem de tenir clar, cal que al Parlament hi hagi una majoria nacionalment compromesa, unes forces que s’hagin compromès electoralment a convocar aquesta darrera consulta. Ja no ens valen les promeses, traïdes amb massa facilitat. Caldran compromisos, clars i inequívocs. Sortosament, a l’horitzó s’hi veuen noves candidatures que faran del compromís amb el país el seu motiu per ser al Parlament.
Diumenge passat, a l’acte central de campanya celebrat al Vendrell, Kenneth Gibson, diputat de l’Scottish National Party (SNP), ens recordava la dignitat dels qui són a la política per dur la llibertat al seu poble. L’SNP s’havia presentat a les eleccions amb la promesa de convocar un referèndum per l’autodeterminació d’Escòcia. Van guanyar les eleccions però no amb la majoria suficient. Quan els demanaven, altres partits, de fer un govern de coalició els responien: no hi ha coalició sense referèndum. Encara governen en minoria, però tot i així, han dut al Parlament la proposta de referèndum.
Ara mireu el nostre Parlament i els qui hi seuen: necessitem saba nova. I dignitat. I vergonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada