Deia l’Unamuno que als catalans ens perd l’estètica, i no li’n faltava raó. És sorprenent la capacitat de gesticulació que som capaços de demostrar en moments d’eufòria i, alhora, l’escassa constància per aprofundir en el gest. Aquests darrers dies de febrada nacional, tot ha estat superlatiu, com de costum. Hem fet una gran Marxa de Torxes, la setena, cofois de ser on érem l’any passat. Hem emplenat els carrers de Barcelona, estelades al vent, per tornar a reclamar que volem un estat propi. Si fa no fa, com l’any passat. De ben segur que enguany n’érem més i que l’any vinent encara en comptarem molts més, perquè és indubtable que el sentiment independentista, la certesa que els temps d’entesa amb Espanya s’han acabat, va en augment cada dia. Per arrodonir-ho, un petit poble del Maresme ha estat capaç de donar-nos una lliçó de fermesa, dignitat i empenta. Una empenta que trobem a faltar en les formacions polítiques que ara s’afanyen, amb desgana, a treure’n tot el rèdit que poden. No han entès res. No han comprès el gest digníssim dels qui han defensat la llibertat més enllà de la retòrica, dels qui han posat el país davant de tot.
Ha estat, el d’Arenys, un gest de convicció en la defensa dels drets fonamentals de tots els pobles: el dret a expressar en llibertat quin és el futur que volen per la seva nació. Un gest que ens emplaça a tots plegats. Que demana, avui ja, centenars de consultes. Centenars d’ajuntaments que s’alcin, més enllà de la consulta, per prendre’s el dret irrenunciable a la pròpia llibertat. La capacitat de ser, col·lectivament, no es negocia. En una altra Sinera, Espriu ja ho deixava clar: “que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures”. I no hi ha llibertat sense capacitat de decidir. Arenys ha començat a decidir. Ara hem de ser nosaltres els qui continuem el camí encetat, decididament.
Però no ens enganyem. Res no s’ha guanyat encara. Els gestos, com els mots, se’ls enduu el vent quan no hi ha la ferma intenció de trencar aquest cercle pervers. Instal·lats en la queixa, ens neguem el somni a cops de renúncies. Fingim no saber que el somni és a les nostres mans, mentre repartim la culpa a petits bocins.
Ho deia en Carretero amb una barreja de contundència i lucidesa: els actes de sobirania els hem de fer a dins del Parlament, no a fora. Mentre l’estètica tan sols ens ha dut fins a la porta, ens cal construir les bases que ens duguin l’èpica necessària per proclamar el somni. Que ho tinguem clar: només si som capaços de creure en el nostre propi somni, podrem vèncer la por que ens tenalla i que ens manté esclaus. Repetellats en la comoditat que no ens compromet, només podem gesticular amb vehemència. Podem votar tantes consultes com vulguem, tan retòriques com necessàries. Però la consulta que hem de guanyar és la que dugui al Parlament una majoria de diputats que s’hagin compromès a proclamar unilateralment la nostra condició de poble lliure. Ens cal alçar-nos i fer el pas que ens durà de la incertesa a la plenitud. Ens caldrà exigir el compromís als nostres parlamentaris, però també ens haurem d’exigir el nostre propi compromís.
1 comentari:
Comparteixo la teva opinió i les quimeres. El Parlament em fa por perquè està carregat de vassallatge espanyolista (PSC). Els de Convergència es perden en les formes i ambigüitats. ¿Com poden dir-se "nacionalistes" i quedar-se en l'intent? ¿Com poden "no renunciar a la autodeterminació", i anar-se a dormir sense fer cap més gest?
Publica un comentari a l'entrada