10 de setembre 2009

Clandestins

Per als que ja tenim una edat i ens ha tocat viure etapes de la història d’aquest país que crèiem superades, és una sensació angoixant i d’una profunda frustració comprovar que encara hem de lluitar per tenir el dret de poder votar en llibertat. El matís no és balder. La democràcia no consisteix només en la possibilitat del vot. També Franco va organitzar alguna votació amb resultats sorprenents, si més no numèricament parlant. La democràcia més enllà d’altres debats que ara no vénen al cas es basa en la llibertat d’elecció, en la llibertat d’expressió i en la llibertat d’opinió. Ara resulta que votar el que no interessa al govern espanyol és il·legal. No perquè se’n discuteixi la radicalitat democràtica de la seva convocatòria, ni perquè es qüestioni la llibertat absoluta amb què els ciutadans d’Arenys de Munt se sentiran diumenge. Tot això sembla que és accessori per al poder d’un estat que ens vol eternament vassalls: l’important és que es qüestiona el control absolut que des d’Espanya es vol mantenir sobre el nostre procés d’emancipació nacional. Per això, aquest Estat tan democràtic, modern i d’esquerres, ens envia un candidat de la Falange a defensar les seves tesis davant la jutgessa que ha servit de corretja de transmissió de les ordres de l’espanyolisme més ranci.

El ridícul estrepitós en què s’ha empantanegat Espanya intentant impedir un referèndum del qual no els agrada la pregunta, només és comparable amb l’estupidesa de la majoria dels arguments que tant des d’Espanya com des del col·laboracionisme català s’han esgrimit en les darreres setmanes. Els espanyols, tant els d’allí com els d’aquí, segueixen convençuts que quan Moisès va baixar de la muntanya duia els deu manaments en una mà i la Constitució espanyola a l’altra.

Que el nostre procés d’alliberament nacional desborda la Constitució espanyola és evident. Que haurem de transgredir la legislació espanyola, també. I quin problema hi ha? Ningú no ha deixat de ser esclau amb les lleis de l’amo. La qüestió és senzillament de justícia històrica i de fins a quin punt els catalans brandarem prou autoestima com per a dur el procés fins al final amb el cap ben alt i la dignitat per bandera.

Ara ens volen impedir que votem. Només que sigui per fermesa democràtica hem de cridar ben fort, com fa la campanya, “vull votar”. Ja no és important el resultat en sí mateix, hem de sortir a votar a cada poble d’aquest país. Demostrar-los que tot i que ens vulguin imposar les lleis, no ens podran prendre mai la dignitat de poble.

Tenim davant nostre una oportunitat única per començar a dibuixar un futur de fermesa nacional i de radicalitat democràtica. Tant la societat civil com, sobretot, les forces polítiques que tant semblen escarrassar-se per superar el desencís ciutadà, han d’afrontar aquest repte amb l’enteresa de saber-se defensors de la voluntat popular.

La nostra força ha de ser, des d’ara mateix, la desobediència a un Estat que ens nega. Que floreixin referèndums, que maduri la nostra consciència irrevocable de llibertat. I que, arribat el moment, seguem arran!