25 de setembre 2009

A propòsit d'Arenys


Per molt que s’esforcin a negar-ho, la repercussió política de la consulta d’Arenys de Munt del passat 13 de setembre depassa qualsevol de les expectatives que s’hi havia dipositat. La virulència dels aparells de l’Estat Espanyol es complementa amb la displicència i el to desmenjat amb què des del president de la Generalitat fins als ideòlegs del PSC  −de bracet amb ICV, el PP i C’s− s’hi ha referit. Acostumats com estaven a menystenir l’independentisme desterrant-lo als inferns de la radicalitat minoritària, ara no han sabut com respondre a una altra mostra, potser la més clara, de la transversalitat ideològica que recorre el sobiranisme avui a casa nostra. Precisament la força increïble del referèndum d’Arenys i dels molts que vindran en els propers mesos, és aquesta amplitud de l’aval que ha recollit i, per sobre de tot, la unitat de totes les forces polítiques i socials que hi donaven suport. Units en la diversitat per a un objectiu comú, que no és altre que la independència del nostre país.
Cal no confondre’s en aquest punt. Juntament amb els partits que ara proven de treure’n el rèdit que no han sabut recollir en anys de renúncies al Parlament, també tenim els qui volen aigualir el procés, destacant únicament el caràcter democràtic de la consulta. És evident que una consulta popular, un referèndum, constitueix per ell mateix un exercici d’aprofundiment democràtic. Però per fer només això haguéssim pogut preguntar qualsevol altra cosa. El fet de preguntar als ciutadans si creuen que els Països Catalans han d’esdevenir un estat independent no fa sinó posar sobre la taula el problema subjacent de la manca real de llibertats democràtiques en què el poble català es veu sotmès. Constatar, a més, que ni els ajuntaments ni el govern del país no tenen competències per a fer una pregunta tan senzilla, evidencia d’una manera exemplar per què, precisament, ens cal la independència: per tornar a ser una nació capaç de triar el seu propi destí. Han demonitzat la consulta, no per democràtica sinó per independentista.
El destacable és, doncs, el coratge ciutadà. La constatació que malgrat les pressions espanyoles, la jutgessa, la Falange, malgrat la por amb què han intentat boicotejar la consulta, malgrat sentir-se abandonats pel seu propi govern: malgrat tot, el poble, finalment, s’ha alçat per reclamar el seu dret inalienable a dir sense por. I això és important perquè res no ens serà donat amb placidesa. Cal ser conscients que, per defensar el nostre dret a ser, ens caldrà la confrontació amb l’Estat. És clar que cal cercar les escletxes del sistema per seguir avançant, però cal assumir que arribarà el dia en què ens caldrà esberlar la pedra sencera. Tenim la raó i tenim la força: no defugim més el conflicte.
És en aquest sentit que les consultes han de ser la punta de llança d’un poble que s’ha cansat de proposar, d’una nació que vol recórrer el seu propi camí. Per això ens caldran uns ajuntaments valents, que defensin la justícia abans que una legalitat imposada. Caldrà evidenciar el conflicte.