04 de setembre 2009

Tornem a caminar

L’estiu del 1976, tot just mort el dictador, va recórrer el nostre país la Marxa de la Llibertat. Fou una iniciativa del moviment democràtic que reclamava la llibertat tan de temps segrestada. L’aleshores encara ministre espanyol de l’interior, l’incombustible Fraga, va prohibir-la i envià les forces armades per reprimir-la. L’Assemblea Democràtica no es féu enrere: “Reafirmem que els objectius de la Marxa són relacionats amb l'autodeterminació del Països Catalans i l'amnistia. (...) No creiem necessari desconvocar la Marxa de la Llibertat perquè considerem que és un dret inalienable dels pobles (...) d'ésser protagonistes de la conquesta i gaudiment dels seus drets nacionals i democràtics.” Després vingué la transició, la “democràcia” i allò que, amb clarividència, en Xirinacs batejà com “la traïció dels líders”. El poder féu oblidar els Països Catalans i els càrrecs l’autodeterminació.

Han passat més de trenta anys i l’esperit de la Marxa de la Llibertat segueix tan viu com abans. Hem avançat, però nacionalment som en érem. La nació catalana segueix reclamant, amb paciència però amb insistència, el seu dret irrenunciable a la llibertat.

Dijous Vilafranca viurà la 7ª Marxa de Torxes, una marxa de torxes que enguany s’ha fet nacional, amb una clara proposta de futur per al nostre poble: l’emancipació nacional, la independència. És cada vegada més clar que no hi ha altra possibilitat de futur per al nostre poble que, com les altres nacions, ser l’únic dipositari del seu propi destí. Cada vegada hi ha més gent, de tota mena i condició, convençuda que l’autonomisme és mort, que la via d’entendre’ns amb Espanya és un camí que només pot dur a la nostra dissolució en una Espanya que no vol renunciar al “derecho de conquista”. És cada dia més evident que la nostra recuperació nacional, però també cultural i econòmica, passa per deixar de ser l’ase dels cops de qui ens escanya, de qui impedeix que ens refem en el nostre orgull de nació capdavantera. Cada cop més catalans entenen que la construcció d’uns Països Catalans lliures, socialment justos i econòmicament viables passa inequívocament per desempallegar-nos de la feixuga càrrega de l’esclavitud que fa més de 300 anys que ens atenalla.

I malgrat tot, heus aquí que encara hem de sortir de nou al carrer per reclamar l’evidència, per exigir de nou a les nostres forces polítiques la fermesa i la dignitat nacional que van guardar-se al calaix aquell 1976.

Tornen a venir dies d’abrandament, dies de sentir la pàtria a flor de pell, dies en què, de nou, és el poble qui haurà d’il·luminar el camí, l’únic camí. Recollim el testimoni d’aquella llunyana marxa i, torxa en mà, proclamem de nou “Poble català, torna a caminar!”. Que el foc compartit, aquesta flama tan temuda pels enemics de la llibertat, esdevingui el símbol de l’objectiu comú. Encenem el país de torxes i, amb la força del foc que ens agermana, a la manera de l’Espriu, cridem ben fort “ara digueu: ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.”