TV3, malgrat tot

Si no s’ha produït un miracle, quan llegiu aquestes ratlles TV3 haurà deixat de veure’s al País Valencià on, fruit de la constància i de la fermesa de molt valencians s’hi ha pogut veure més de 20 anys. La virulència de l’anticatalanisme del PP i la connivència del PSOE, han aconseguit trencar definitivament un espai comunicatiu que ens permetia somniar el nostre país. El següent pas d’aquesta llarga però estudiada estratègia per esmicolar qualsevol referent de construcció nacional, seran les emissions a les Illes que ja es troben seriosament amenaçades.
És molt fàcil culpar-ne exclusivament el PP, però no hem d’oblidar que només recollim el que tant PSOE i PSC com CiU han anat sembrant al llarg dels anys. Cal que recordem que Canal 9 va ser impulsat pel govern valencià quan era a mans del PSOE, per aturar el rebrot nacional que s’estava vivint amb entusiame al País Valencià i que hi havia dut TV3 amb l’esforç popular.
Més recentment, José Montilla sent ministre espanyol d’Indústria va propiciar la concessió a cadenes privades de les freqüències per on es veia TV3 tant al País Valencià com a les Illes. Amb el beneplàcit de l’aleshores conseller primer, Josep Bargalló, es va consumar l’engany bescanviant les emissions en analògic per uns hipotètics canals a la futura TDT. Ja sabem la fiabilitat de les promeses del PSOE.
Tanmateix, cal recordar que TV3, que ha esdevingut sota el PSC una eina extraordinària d’espanyolització, no ha estat mai un instrument al servei de la construcció nacional. Insistentment catalunyista, que diu la Rosa Calafat, el seu àmbit nacional ha estat sempre les quatre províncias. El País Valencià i les Illes -i no diguem ja Catalunya Nord o la Franja-, han estat sempre molt més lluny que Madrid. També CiU, que mai no va voler que exercís de televisió nacional, va acontentar-se amb un canal autonòmic, la tercera televisió d’Espanya. De què ens queixem ara?

Però malgrat tot, en la situació de subsitència nacional en què ens trobem, no ens podem permetre de perdre unes emissions que visualitzen la cohesió territotial i lingüística del nostre país. Qualsevol intent de reconstruir la unitat de la nostra nació haurà de comptar amb una televisió nacional potent. Només TV3 pot ser el referent.

També hi renunciarem?

Un Penedès vassall

Si aquest país és on és en aquests moments, si la nació catalana ha pogut redreçar-se després de tants intents per fer-la desaparèixer. Si hem estat capaços de resistir fins ara l’embat de la història i de qui ens vol mal, és exclusivament per la fermesa i la profunda convicció de catalanitat de la seva gent.
Però una nació no se sustenta només amb el desig de llibertat, cal una gran dosi d’ambició nacional i una constant generositat dels qui se saben hereus d’una història mil·lenària. Quan conflueixen aquests elements, el nostre poble sap refer-se de les derrotes i mirar de nou el futur amb optimisme i amb l’empenta necessària per construir-lo amb decisió.
L’esclat imparable que Catalunya va viure a principis del XX no s’entendria sense aquesta força, íntima, però imbatible quan fa pinya. Tampoc no s’entendria sense una burgesia que va saber llegir el moment històric i que va abocar els recursos necessaris, l’autoestima i la confiança en un poble que volia, que vol, ser amo del seu destí.
Avui però, que aquest compromís és més necessari, qui mou els fils del poder econòmic ha dimitit nacionalment. Tenim un entramat econòmic i empresarial de vassallatge espanyol, provincià, rònec, que es desviu per acontentar qui l’escanya.
Ho vaig pensar fa uns mesos quan UVIPE convidava el príncep d’Espanya. En plena pedregada anticatalana, la principal força econòmica del Penedès només pensava en afalagar qui ens sotmet. Calia demostrar que això de la cosa identitària és aigua passada. Curts de mira, segueixen venerant aquesta Espanya que no ens vol, que ens menysprea.
Ara és la Unió d’Empresaris del Penedès qui ha tornat a convidar el borbó. Tres-cents anys després que la seva família ens arrabassés les nostres llibertats, que passessin per les armes mig país, que encetessin la repressió cultural, econòmica i política que encara patim. Tres-cents anys després, els hi ho agraïm rendint-los vassallatge. Què se li ha perdut al príncep d’Espanya a la Nit Empresarial de Catalunya és un misteri només resolt a la ment esclava de qui encara no té clar quin és el seu país.Són moltes les veus que reclamen tornar a l’esperit del noucentisme, del mecenatge i del compromís.

Amb els empresaris del Penedès potser no hi podrem comptar.

Postnacional

Acabem de traspassar la línia simbòlica dels 100 dies de govern tripartit. Una data que acostuma a marcar l’inici de les hostilitats de l’oposició davant la incipient obra de govern, però que aquesta vegada ni l’oposició l’ha esperada ni el govern s’ha entretingut a veure-les venir.
Decidit a no repetir el Dragon Kahn, en Montilla ha posat la directa i els resultats no s’han fet esperar. No, potser, en la línia que la gent que s’havia cregut allò del govern catalanista i d’esquerres, però sí en l’execució milimètrica del pla per desactivar el nacionalisme com a eix vertebrador de la política a casa nostra. Un pla que el PSC feia anys que maldava per poder dur a la pràctica.
En poc més de tres mesos hem passat de la tempesta a la pluja fina, de l’independentisme al catalanisme social, de la Queta a les tres hores de castellà, d’aspirar a un govern nacional a una Diputació ampliada... En cent dies, una Catalunya anestesiada ha iniciat la dissolució en l’Espanya autonòmica. Una Espanya que cada dia està més pagada de sí mateixa, que cada dia ens demostra, per si algú encara en dubtava, que només hi ha una manera de ser-hi: dins un mar de “rojigualdas”, “prietas las filas” i veient com torna “a amanecer”.
La permanència futura del tripartit al govern, passa per arraconar el catalanisme com a columna vertebral de l’acció de govern. Les polítiques socials, pretesament d’esquerres, el silenci militar que en Montilla ha imposat a ERC –silenci, evidentment, nacional–, aboquen a un escenari de “normalitat”, de fi de trajecte, de consecució final d’objectius. Deixem d’espernegar, ens diuen, i acomodem-nos dòcilment en la millor Espanya que ens podem trobar. Deixem de voler ser.
L’escenari potnacional, si no hi posem remei, és l’estadi final d’una nació mil·lenària que ha estat derrotada per la força del tactisme insensat, per la deixadesa cultural i educativa, per una modernor eixorca i el cosmopolitisme com a paradigma, per la lenta colonització mental que ens fa invisibles. Per la subtil però constant salmòdia que ens fa inexorablement espanyols.
Ara fa tres-cents anys que el mal ens ve d’Almansa. Mai però fins ara no l’havíem acollit amb els braços oberts, en franca retirada.
Fins quan tolerarem la renúncia?

L'Esquerra que necessitem

L’espectacle que Esquerra ens ha ofert en els darrers mesos és per llogar-hi cadires. El pols que han estat mantenint la recent estrenada executiva local i l’equip d’en Ramon Xena, ha evidenciat els pitjors mals de la política. D’episodis no n’han mancat, però la darrera entrega s’apropa al surrealisme polític. Es fa difícil d’entendre que mentre el grup municipal d’ERC votava favorablement la modificació del POUM del carrer Comerç, ara la nova ERC hi presenti al·legacions de pes en sentit contrari al vot emès.
La submissió d’ERC al PSC que molts denunciem de fa dies, a Vilafranca ja fa anys que la patim. I és que se’ns fa difícil d’entendre, en pura tàctica política, en què ha beneficiat Esquerra el mostrar un seguidisme acrític a les ordres dels socialistes. No pot ser que el model de desenvolupament de la vila i, fins i tot, el model de democràcia local que practica el PSC pugui ser compartit per ERC. La concepció patrimonial de la política local, l’abandó del ciutadà a un model de desenvolupament basat en eslògans, però contrari a fer política de construcció democràtica i nacional, de defensa del territori, són ben allunyats del que ERC ha defensat sempre.
Després de tants anys al poder, segur que se’n deuen molts, de favors. El que el PSC planejava al carrer Comerç segur que pretenia pagar-ne alguns. Però Esquerra no pot deure res. Mans netes, deien. Si ja les té collades, no és l’Esquerra que la Vila necessita.
En política municipal sovint els personalismes pesen més que l’estratègia política, però no se’n pot abusar. En Ramon Xena ha estat un polític amb tanta vehemència com peus de fang. Quan t’ofereixen d’entrar al govern i no tens res per donar a canvi, ja et pots esperar que et tocarà passar per l’adreçador. I que consti que assumeixo que s’ha de ser a la política per intentar governar. Però, des de la debilitat, no sempre el preu a pagar és assumible.
Ara, hauria d’entendre que un nou equip provi de refer una ERC compromesa, que encari el futur de Vilafranca oberta de mires, disposada a fer pinya per conservar l’ànima d’una Vila maltractada que ha de saber recuperar la seva capitalitat, l’autoritat moral de saber-se hereva d’una terra que no vol plegar-se a la falsa modernor d’àrea metropolitana.
Podrem comptar de nou amb Esquerra?

Tots som la Núria

Ens han acostumat a assumir acríticament les definicions que el poder ens ha anat abocant. Calia fer homologable l’organització política al nostre país i sabien que era només qüestió de noms. Ens han adoctrinat subtilment en què la democràcia es basa exclusivament en el dret a elegir, de tant en tant, els nostres representants polítics. La divisió de poders, la concepció profunda i franca de la democràcia com a respecte i garantia, ja són figues d’un altre paner.
La independència judicial, la neutralitat de les forces de seguretat, són a mans d’un sistema viciat que només malda per reproduir-se i per anatemitzar qualsevol discrepància de fons que qüestioni les estructures del poder, que en discuteixi la legitimitat moral.
És així com l’entramat ideològic que sustenta uns equilibris de poder que es volen impertorbables, és capaç de tolerar qualsevol rebel·lia jovenívola, qualsevol progressisme de cap de setmana, mentre no li discuteixi l’hegemonia en la construcció dels referents socials de correcció democràtica. Tan li fa que parlem d’ultraliberalisme, de capitalisme deshumanitzat o de la sagrada unitat de la pàtria: quan es qüestionen els fonaments, tots els ressorts del sistema s’activen i, amb una envejable unitat d’acció, qualsevol dissidència és criminalitzada. Cal estigmatitzar, davant l’opinió pública, el qui gosa alçar la veu.
D’aquesta manera, una barbaritat jurídica com la llei antiterrorista és usada per acusar de terrorisme un pobre nano que demanava l’etiquetatge en català. D’aquesta menera es pot tancar impúnement l’Egunakaria i detenir-ne els periodistes: ara fa 4 anys de l’escàndol i encara és hora que hagin presentat càrrecs. Ni ho faran. Es tractava de criminalitzar el moviment independentista basc, tal i com el 92 s’havia fet amb el català. Només cal crear l’alarma social que justifiqui la repressió.
Ara li ha tocat a la Núria Pòrtulas, detinguda sota la llei antiterrorista per no resignar-se, per lluitar amb els ideals per bandera. Perquè avui ser anarquista, antisistema, independentista o qualsevol actitud que s’enfronti combativament al poder establert, és motiu suficient per cremar a la foguera dels benpensants.
Avui, fins i tot des de la discrepància política, tots els qui creiem ferotgement en la llibertat ens hem de revoltar.

Avui, tots som la Núria.